El darrer bitllet de 100 marcs
Al segle XIX, el repertori de concert d’un pianista consistia a tocar peces pròpies i de col·legues contemporanis, com més vistoses millor. Clara Wieck (Leipzig, 1819 – Frankfurt, 1896), filla de pianista i de cantant, el 1835 va estrenar el seu Concert de piano Op.7 amb la Leipzig Gewandhaus Orchestra dirigida per Fèlix Mendelssohn, amb la mateixa compositora, de 16 anys, com a solista. Una obra d’adolescència, romàntica de soca-rel, virtuosística, imaginativa, de la qual a hores d’ara encara costa de trobar-ne una versió convincent. Un dels casos on et pots adonar que l’altíssim nivell d’interpretació d’avui dia és fruit de molts anys, de l’aportació de cada generació d’algun aspecte nou o d’una nova visió que s’acumula en el coneixement musical. Per això, en les obres que no s’han tocat gaire, com aquest concert –tot i ser valuós com per ser estrenat per un compositor com Mendelssohn–, un pot observar que aquest procés d’acumulació en aquesta peça està encara endarrerit. Però és molt interessant de veure com això no passa amb el Trio per a violí, violoncel i piano Op.17, una obra mestra de maduresa de la compositora.
Si volen passar cinc minuts extraordinaris comencin escoltant l’Andante, el tercer moviment d’aquest Trio [cliquin als enllaços per sentir les obres mentre llegeixen aquest article]. S’inicia amb una melodia afligida, adolorida, per part del piano, amb un acompanyament de dansa –un vals– en aparent contradicció entre caràcter i ritme. En acabar la frase, cedeix la melodia al violí mentre el violoncel fa només les notes del baix, moment en què el piano deixa l’ambivalència per integrar-se en la direcció unitària que pren la peça. La melodia continua i es desenvolupa a mans del violoncel tancant una primera part sublim, perfecte. Un fragment de discussió intensa, inquisitiva, entre els instruments, mostra un conflicte que no resol fins a la represa de la melodia inicial, si bé ara amb un caràcter més segur, més fonamentat. El moviment conclou en un final serè i calmat. Els partidaris de dosificar la bellesa potser no cal que continuïn escoltant per avui. Com d’habitud en les obres de diversos moviments, el primer moviment és el més dens i val la pena esperar a un moment adient.
Crec que es pot afirmar, especialment per al seu temps, que Clara Wieck-Schumann fou una dona lliure, una dona que va poder triar. El seu pare, potser tement que amb les obligacions del matrimoni el seu talent se’n podia ressentir, no va deixar que es casés amb el seu deixeble Robert Schumann fins que ella no va ser major d’edat. Amb el seu marit, però, compartiren obra –com ara el cicle de 12 cançons per a veu i piano Amor de primavera– i es potenciaren mútuament amb respecte i complicitat. Schumann era conscient de les dificultats de tenir temps per a la composició de la seva esposa: “Clara ha compost una sèrie de petites peces que mostren un enginy musical i tendre com mai abans. Però el fet de tenir fills i un marit que viu sempre en l’àmbit de la imaginació, no s’avé amb la composició. No hi pot treballar regularment i sovint em neguiteja pensar quantes idees profundes es perden perquè no les pot resoldre.”
Clara va compondre aquest trio a Norderney, una de les illes frisones del mar de Wadden, al nord d’Alemanya, on varen passar l’estiu de 1846 per raons de salut del seu company. Va compondre poc, però entre peces per a piano sol i cançons per a veu i piano, arriba aquest trio exquisit. Un trio que influenciarà Robert, que fins llavors no havia compost encara per a aquesta formació i que l’impulsa a fer-ho.
Quan després de 14 anys de matrimoni i de vuit fills, una malaltia mental obliga a recloure Robert Schumann a un sanatori, Clara torna a fer concerts per Europa per tirar la família endavant. Ja no tornarà a compondre, però com a concertista contribuirà decisivament a establir uns programes on prioritzava la qualitat al virtuosisme buit, basant el seu repertori en les obres del seu marit, de Chopin, Mendelssohn i de Brahms.
Només amb el Trio Op.17 Clara Schumann ja hauria passat a la història de la música. Una imatge seva apareix en l’anvers del bitllet de 100 marcs alemanys d’abans de l’adopció de l’euro, fet que corrobora que no ha estat oblidada. En el revers, una imatge del seu piano i la façana del conservatori de Frankfurt on ensenyava. En el bitllet hi ha els colors lila i groc, entre altres. Tots la representen.