El Mundial serà sempre la memòria emocional, la nostàlgia innocent d’un passat feliç

Doncs això, que el Mundial de futbol és fantàstic i el VAR una merda. Perquè el Mundial és la meva infantesa. És el campionat del 1982, el d’Espanya, el primer que recordo. És aquell partidàs entre Brasil i Itàlia a Sarrià. Aquella injustícia futbolística. Aquell allau de joc del Brasil de Sócrates, Zico i Falcao però, també, aquell hat trick de Paolo Rossi. És el gol de Tardelli a la final i els salts d’eufòria del president Sandro Pertini. És l’horterada del Naranjito i l’italià Gentile repartint estopa. I aquell llibre de color blanc que regalava una caixa i que és a milers de cases d’aquest país: “Copa del Mundo de Fútbol. España 1982”, amb el trofeu daurat a la portada. I les fotos de Maradona, Rummenigge i Quini. I, a dins, les plantilles de tots els equips, entre els quals, Nova Zelanda, El Salvador i Kuwait. El Mundial és Platini i Giresse. I Scirea. I el xeic kuwaitià que va saltar al camp del Nuevo Zorrilla de Valladolid durant un França-Kuwait per fer anul·lar un gol a l’àrbitre. El Mundial són les boles del sorteig del 1982 que no passaven pel forat dels bombos de la Loteria, escollits per fer un sorteig original i diferent, amb els Niños de San Ildefonso, que va acabar sent un desastre! Però el Mundial és, també, el meravellós gol de Maradona a Mèxic, l’any 1986. I aquell gol legal anul·lat a Míchel contra el Brasil. I la meva selectivitat: Itàlia 1990. Estudiava assegut al sofà i mirant la tele veient el petit Salvatore Schilacci. De sobrenom Totò. Davanter italià. Petit. Calvet. I letal. Màxim golejador del torneig. Set partits, sis gols. El Mundial és l’aparador de la sorpresa. És David contra Goliat. És Irlanda del Nord eliminant Espanya a casa seva, fa 36 anys, amb un gol d’Armstrong. I, ara, el Senegal guanyant Polònia o Islàndia empatant amb l’Argentina de Messi. UN BANC DE PROVES El Mundial és també un banc de proves, sovint horrorós, com el sistema de videoarbitrage, el VAR, que s’està aplicant a Rússia. I no m’agrada. Perquè els àrbitres s’amaguen i xiulen menys penals per una raó que és evident: si la sanció és claríssima, ja els avisaran els assistents que miren el partit a través de les pantalles. I si ja és prou trist que s’equivoqui un àrbitre, com havia passat sempre, més ho és que se n’equivoquin quatre després de veure la repetició des de tots els angles. Però malgrat la implacable pressió de la tecnologia, el Mundial serà sempre el futbol fora de temporada i a l’hora del vermut. La memòria emocional, la nostàlgia innocent d’un passat feliç.