L’estiu passat Carles Santos va fer el darrer concert, memorable, a la platja de Cadaqués tocant el piano d’una manera virtuosa tal com ho feia des de petit, quan els pares el van portar de Vinaròs al Conservatori del Liceu

El públic dempeus al Teatre Lliure de Montjuïc, ple de gom a gom, per dir adeu al compositor i inquiet pianista Carles Santos i Ventura (Vinaròs 1940-2017), que va morir d’un càncer fa poc. Al bell mig de l’escenari hi havia un piano sol i del sostre penjava una xarxa que retenia unes pesants boles d’acer que, un cop alliberades, van caure sobre el piano destrossant-lo, amb un gran terrabastall. Un moment de pànic seguit d’un respectuós silenci dels assistents, fins més enllà del recinte teatral. Aquest comiat hauria agradat Carles Santos, del qual he estat un admirador incondicional, tot i que això m’havia produït controvèrsies amb musicòlegs i amants de la música clàssica. Era un intèrpret virtuós, un bon compositor i les seves actuacions sempre provocadores, però atractives, no deixaven indiferent a ningú. Alguns el trobaven, fins i tot, massa atrevit. De fet era el que pretenia Carles Santos, provocar interès per la música clàssica des de la perspectiva del moviment avantguardista català. Fa temps que en parlar de Catalunya s’insisteix molt en la seva història, tantes vegades obviada, però també caldria potenciar l’ensenyament global de la cultura catalana i essencialment de l’art català, el veritable testimoni de més de mil anys. Pedres, monuments, pintures, ferros, ceràmiques, escultures i música és l’herència de generacions i el testimoni d’una existència col·lectiva. Un art romànic únic escampat per planes, turons i muntanyes, en formar-se Catalunya. La plenitud política de monarques, bisbes i nobles mostrant el poder amb l’art gòtic, en moments d’expansió i esplendor. El renaixement i el retorn a l’humanisme i als conceptes clàssics. La contrareforma barroca que va ser l’exaltació de les formes i els sentits. El modernisme impulsat per la burgesia catalanista i admirat a Europa. El classicisme noucentista i l’explosió avantguardista. Carles Santos era fruit de tot això i membre creatiu d’aquest darrer moviment artístic. L’estiu passat va fer el darrer concert, memorable, a la platja de Cadaqués tocant el piano d’una manera virtuosa tal com ho feia des de petit, quan els pares el van portar de Vinaròs al Conservatori del Liceu. Uns amics li van presentar el poeta Joan Brossa, que l’introduí a la música contemporània i a l’avantguarda, liderada pel pintor Joan Miró, el músic Mestres Quadreny i el cineasta Pere Portabella. El trobaven un noi fascinant, un bon músic i molt compromès amb l’Assemblea de Catalunya. L’estada als Estats Units li permeté connectar amb el compositor John Cage; una relació decisiva en la creació de noves tendències musicals. Un concert a París va impactar i escandalitzar als cercles més tradicionals, encara avui se’n parla. El títol del concert era Visca el piano. Va tocar amb virtuosisme vestit amb una granota laboral blava, considerant el piano la seva eina de treball. En acabar l’actuació es va estirar dins del piano de cua, va tancar la tapa i va cridar: “Visca el piano”. Després de les actuacions tornava a refer-se al seu estimat Vinaròs i restar hores i hores mirant la Mediterrània, conversar amb els amics menjant un bon arròs i passejar i jugar amb els seus animals preferits. La Fundació Miró de Barcelona, lloc on assajava les noves composicions, li proposà un concert que inaugurés la gran exposició del centenari Joan Miró, l’any 1993. Vaig pujar a peu la muntanya de Montjuïc, en una esplèndida i lluminosa tarda. En arribar a la Fundació tots els convidats s’havien d’esperar al carrer mentre una cantant s’instal·lava en una marquesina enlairada, vestida de vermell i una cua que arribava fins a la porta d’entrada. Carles Santos, des de la terrassa, dirigia Barcelona, que tenia sota els seus peus. Els músics de l’orquestra, repartits per espais emblemàtics del museu, seguien el director a través d’uns monitors de televisió: Al·lucinant! Ho recordo com una experiència única, així com l’emoció que em va provocar la fanfàrria que va obrir els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Tensions polítiques i protocol·làries, preocupació perquè la primera imatge que es donés a les televisions del món fos ben catalana i Carles Santos ho va aconseguir ocupant les grades principals de l’estadi amb una gran banda de músics de vent amb els seus instruments, vestits amb americana, llacet i barretina estil Salvador Dalí. No calien gaire parlaments, els sons més primigèniament catalans, els flabiols, les gralles i les tenores, feren posar la pell de gallina a tothom, mentre enmig de la música els espectadors saludaven al món, vuit vegades: Hola, hola, hola... Com a homenatge a Carles Santos podeu cercar a internet: “Barcelona 92 Obertura Carles Santos”. Quin bell record!

L’estiu passat Carles Santos va fer el darrer concert, memorable, a la platja de Cadaqués tocant el piano d’una manera virtuosa tal com ho feia des de petit, quan els pares el van portar de Vinaròs al Conservatori del Liceu

El pianista inconformista