Hi ha una força col·lectiva que s'expressa mossegant un coll de camisa i fent força per fer pinya

“Després de desmuntar un 3 de 10, després de carregar un 3 de 10, després de cloure un intent de pilar de 9, hi hem tornat, hi hem tornat i hi hem tornat.” Amb aquestes paraules, Cisco Benet, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, explicava la fita històrica assolida aquesta setmana pels Verds: el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. La dimensió desconeguda. El castell mai vist. El castell més alt que ha fet mai l’aleta a plaça. El més bèstia. El més potent. El més espectacular. Un castell únic. Una construcció històrica que per primera vegada una colla castellera ha aconseguit carregar en 200 anys d’història en una nova data per emmarcar, per guixar al calendari de les efemèrides més brutals: l’1 de novembre de 2022, la Diada de Tots Sants. I a Vilafranca. Tot i que soc del Baix Montseny, tinc orígens a Sant Sadurní d’Anoia i a Picamoixons, a tocar de Valls. Per tant, he vist castells molts cops. I no només els he vist, sinó que els sento a prop. Com si malgrat no viure’ls diàriament a casa, hi hagués un cordó emocional que em tiba la pell quan sento les gralles. O els crits i la suor de plaça. O la massa humana castellera i els colors de les camises, que m’arrelen a una llum, a una terra i a un esperit màgic. Al de l’avi i l’àvia. Al d’un pagès de la vinya i a una espardenyera. I a una força col·lectiva que s’expressa mossegant un coll de camisa i fent força per fer pinya i tocar el cel. El primer cop que vaig veure una diada grossa, grossa, una gran diada castellera, va ser fa uns 20 anys. I a Vilafranca. Per Sant Fèlix. A finals d’agost. Calor insuportable. Samarreta molla de suor. Cinc hores dret. Cansament extrem. Ganes de fugir i, alhora, ganes que no s’acabés mai. Ronda darrere ronda. Dosos amunt. Carregat. Descarregat. Llenya. Alegria. Frustració. Repte. Aigua. Por. Aplaudiments. Empentes. Abraçades. Silenci. Renecs. Cagumdéu. Llàgrimes. Per fer el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals, hi han participat més de 800 persones, d’entre 5 i 82 anys. Homes i dones. Canalla, joves i grans. O sigui, l’ànima d’un poble. Sencera. Sense fissures. O sigui, tot, tots, tothom. I és per això que m’atreviria a dir que els castells és el millor que tenim en aquest país. Per tot el que fan i representen i que sovint mirem massa poc, malgrat ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco des de l’any 2010. Perquè els castells són els crits d’en Cisco: “Hi hem tornat, hi hem tornat i hi hem tornat.” Que és el mateix que perseverar, perseverar i perseverar. Allò que el país necessita més que mai, perseverar, i que, intueixo, està abandonant.

Hi ha una força col·lectiva que s'expressa mossegant un coll de camisa i fent força per fer pinya

El Pilar