No cal que em prometin res perquè creui els Pirineus

Sempre he sigut molt del sud de França, jo. De la Catalunya Nord, si preferiu dir-ne. Del sud del nord, com m’agrada anomenar-la quan estic sentimental. El nord m’atrau, com a idea de llibertat i de ser més avançats, però del nord, sempre n’escolliré el sud, crec. Em tira la vena mediterrània. Deia que sempre he sigut molt del sud de França i –ho reconec– no per una qüestió històrica o sentimental o catalanista. Crec que soc del sud de França per una qüestió de paisatge, de terra. Soc d’aquella terra. M’hi sento bé, a l’altra banda dels Pirineus, de les platges planes i fines i atapeïdes de petxines infinites als castells càtars, passant per les vinyes, els gira-sols i les lavandes. La terra em tira. Som de la terra. Perpinyà –ho reconec– no m’ha robat mai el cor. Em tira més Carcassona o Narbona o Besiers. Per això us dic que no és per la qüestió catalana el sud del nord. I sincerament, si la independència ha d’arribar algun dia, penso que els hem de deixar tranquils, als veïns de dalt. Ara, ja entenc que Perpinyà és un símbol i, com a tal, ja m’imagino la importància de peregrinar-hi, però alguna cosa me n’allunya, d’aquesta voluntat santificadora de mites polítics. Peregrinaria abans a Querbús i em concentraria a contar quants camps de colors diferents sóc capaç de divisar sota els peus del castell pedra. Abans em perdria entre vinyes i gira-sols que entre els carrers amb banderes independentistes per anar a sentir un míting. Continuo sent independentista i continuaré votant independència a les properes eleccions, i a les següents i a les altres, però ara ja vull més veritat, ara ja vull més terra. No cal que em prometin res perquè creui els Pirineus i cregui que, fa uns segles, érem la mateixa terra, la mateixa gent. La travesso sovint aquesta frontera de cims i d’estrelles i sovint sento que sí, oi i tant que sí, que hem estat el mateix. I compartim una certa essència, però no, no hi aniré a escoltar més promeses. I calleu tots els que ja m’ho dèieu que arribaria el desencís. Sí, el desencís ha arribat, però continuo sentint que no us vull veure governar, que els vull a ells –desunits, mentiders i burxant-se– abans que no pas a vosaltres. Perquè ells, malgrat tot, malgrat no vulgui anar a sentir-los, malgrat no vulgui creure-me’ls, els uns i els altres, ells són la meva, de gent. Com el sud del nord, ho és la meva, de terra.

No cal que em prometin res perquè creui els Pirineus

El sud del nord