Somio mil llocs. Aquest maleït virus ens ha robat moltes coses, moltes. Però no el plaer d'imaginar

Doncs això, que demano un cafè en un bar i me l’enduc. I m’assec al banc d’una plaça. I bado. I rumio. I m’entristeixo. I somric. I somio. Potser perquè l’esperança, com s’ha dit sempre, és l’últim que es perd. Però, també, el primer que trobem a faltar. La primera onada de la pandèmia va passar. I el llarg confinament, també. I l’estiu, que ha volat d’una bufada. I la tardor ha arribat amb els bars i els restaurants tancats, els contagis disparats, baralles polítiques…