No està matant ni la tornada a la rutina.

La vida, per als que tenim fills existeix abans de tenir criatures, però pren una forma específica al tenir-los. La rutina, igualment, pren sentit quan tornen a l’escola, no abans. Tu pots tornar a la feina però, si ells són a casa, la rutina no torna del tot. Ara sí –des d’aquest dilluns– que alguna cosa ha agafat la seva forma més normal, més quotidiana. Les hores s’endrecen i s’ordenen com estem acostumats i tot i que plana la inseguretat sobre els caps i les coses han canviat, saber que són a l’escola en determinades hores aprenent et relaxa alguns mecanismes materns que, d’altra banda, continuen en alerta. És el curs de la pandèmia. El de la mascareta. La rutina dels grups bombolla i les ràtios baixes. El començar de nou amb el que ja sabem però com si no ho sabéssim. La meva filla arrenca sisè. El darrer curs a l’escola on ha anat els darrers anys, que es diu ràpid. I malgrat que és la segona i ja sé que sobreviurem, ella i jo, al pas a l’institut, és un any estrany. Res de viatge de final de curs, res de celebració amb fotos, escenaris i pica-pica, res d’intercanvi. Un intercanvi que l’havia de dur a Creta, en concret. La vida, la rutina, torna però muta. I em fascina, en part. Les normes que regeixen la seva vida diària a l’escola són més dures que les meves. Jo, sola al meu despatx, em puc treure la mascareta i, quan surto del despatx, puc veure totes les meves amigues i quedar amb elles i anar a sopar. Ella només es relaciona amb la seva classe i dina amb la seva classe i juga amb la seva classe al pati. Hem d’esperar a les 5 de la tarda per trobar-nos i barrejar-nos al parc. Sé que és com marquen les directrius, sé que potser és provisional i durarà dues setmanes. Sé que tot anirà bé, que encara ho afirmen alguns amb esperança. Sí. Però entenc també que se li faci pesat. El gran, a tercer de l’ESO, si fa no fa. Sense taquilles perquè no passegin pels passadissos, sense certes llibertats. Controlarà això aquesta pandèmia incotrolable? En reduirà les opcions com a mínim, i les responsabilitats. La meva filla el dilluns, quan va arribar a la porta de l’escola, va abraçar llargament la seva millor amiga, a qui feia sis mesos que no veia. Cap de les dues no va pensar en distàncies de seguretat ni en mascaretes ni en prohibicions, i això em va fer somriure. El virus no ho pot matar tot. Això també és clar. No està matant ni la tornada a la rutina. Veurem què durarà.