Hi ha un abans i un després de l'arribada a casa d'aquell meravellós artefacte

Doncs això, que és el meu primer record en colors. Fins aquell moment, tot ho havia vist en blanc i negre. D’això fa 40 anys. I jo en tenia 6. Aquella setmana de mitjans de maig de 1979, va començar amb uns operaris d’una botiga d’electrodomèstics trucant el timbre de la porta de casa. No sé si els vaig obrir jo. Ni qui ho va fer. Només m’apareix una imatge llunyana però prou nítida per poder-la explicar: de com es van plantar al mig del menjador i van començar a desembalar una caixa de cartró gran. Per mi llavors molt gran. L’avi Salvador, que vivia a casa, somreia dret a tocar dels operaris. Recordo que em mirava. Feliç. O així ha reposat aquell instant en la meva memòria. De la caixa de cartró gran en van treure una Philips, que va jubilar una Elbe de plàstic vermell que ens permetia canviar de l’VHF a l’UHF, o sigui del primer al segon canal, amb una clavilla que hi havia a la part posterior. Amb la Philips es veien les coses en color. I quedaven enrere els records de Heidi, Marco, Yo Claudio, Colombo, Baretta i la seva cacatua, Kunta Kinte, Starsky & Hutch, Los hombres de Harrelson i Orzowei, tots en blanc i negre, per obrir la memòria a Curro Jiménez, La abeja Maya, Los Roper, Los ángeles de Charlie, Vacaciones en el Mar, el Sheriff Lobo, l’Un, Dos, Tres, Dallas i Mazinger Z. I és que tot això jo ja ho recordo en color. Hi ha un abans i un després de l’arribada a casa d’aquell meravellós artefacte que va revolucionar la quotidianitat de casa nostra i la de milers de llars i que ha confeccionat la forma de la meva memòria, la manera com recordo les coses. I la primera imatge que m’apareix d’aquella tele són milers de banderes blaugrana onejant en una graderia, milers de senyeres mostrant l’orgull català a l’estadi de Sant Jakobs Park de Basilea. Un partit etern. Un resultat impossible per a una final europea, 4-3. Uns noms eterns: Artola, Zuviría, Migueli, Quique Costas, Albadalejo, Tente Sánchez, Neeskens, Asensi, Rexach, Krankl i Carrasco. I una felicitat màxima. D’aquell dia, la meva memòria només m’ofereix flaixos que ja són eterns. Però sempre he intentat forçar la màquina dels primers records per recuperar la felicitat passada. I per incorformisme. I aquests dies furgo i llegeixo tot el que surt d’aquesta meravellosa efemèride culer per traslladar-me un i altre cop al 1979, a aquella final històrica però, sobretot, a aquell menjador de casa i a aquella mirada del meu avi Salvador. Perquè tinc pocs records dels avis, tant materns com paterns. Perquè van morir quan jo era molt petit. I perquè envejo qui els ha pogut viure.

Hi ha un abans i un després de l'arribada a casa d'aquell meravellós artefacte

Els avis i Basilea