Creieu que els propers pressupostos ompliran l’educació de mestres, pedagogs, suports a la diferència i a les emocions als centres públics?

Sento molts cops aquests dies estranys –estranys entès com a no normal, no com a lletjos o poc volguts– que quan sortim de tot això serem més llestos, més nets, tindrem les coses clares, i nosaltres i el món ho haurem posat tot en l’ordre adequat i lògic i valuós i que haurem après un piló de coses. Cada cop que llegeixo una d’aquestes frases plenes de positivisme i de tant-de-bo-en-traguem-alguna cosa-bona-de-tot-plegat, penso que no m’ho crec. Que, sincerament, el meu optimisme natural arrufa el nas i qüestiona aquest bonisme filosòfic. No canviaran les coses, amics i amigues, quan tornem a la normalitat. La normalitat és massa gran, té massa poder, és massa normal des de fa massa temps perquè sigui possible canviar-la. La sanitat pública serà de nou la gran oblidada. Quan tot això passi i haguem aplaudit, homenatjat i valorat el personal sanitari amb totes les nostres forces, continuarem igual. Continuaran podent retallar en sanitat, reduint els minuts de les visites als CAP i tenint llistes d’espera llarguíssimes arreu. Que no? Què us penseu? Que acabarem amb la sanitat privada a l’abast només d’alguns? O potser creiem que aquesta crisi posarà també en valor l’educació pública i la dotarà de pressupost i mans i caps i cors? Quan haguem llegit tots els fils a Twitter dels professors preocupats per les vides familiars dels seus alumnes, per la seva gestió de l’estrès i la pressió, per si no tenen ni internet ni ordinador i no poden ni fer un sol dels treballs on line que ara seran l’escola i haguem dit i redit que aquesta és la gran diferència entre la pública i la privada, que la privada podrà més o menys seguir el ritme perquè tots els seus alumnes sí que disposen –pagant– del material i les eines necessàries i els de la pública, no… què farem, després? Creieu que els propers pressupostos ompliran l’educació de mestres, pedagogs, suports a la diferència i a les emocions als centres públics? Va, no em feu riure. O, potser, tot plegat servirà per entendre que som, nosaltres, els humans, la plaga més gran? O que l’economia deixarà de moure el món i els diners deixaran de ser els amos de les nostres vides? Creieu que seran els que pateixen més, normalment, els que passaran a patir menys? La nostra normalitat està tan estesa, és tan global, ens mana tant, ens omple tant, que no valdran mesos sense cultura, mesos sense educació, mesos necessitant la sanitat per sobre de totes les coses, mesos de convivència directa amb els nostres, mesos de pèrdues de feina, mesos de patiment, per fer-la fora. Aquests dies estranys seran això només: estranys, no la llavor de res, de cap canvi. Em temo que aviat, molt més aviat del que ens pensem, els recordarem simplement com això, com a dies estranys.Repeteixo: estranys com a fora del que és normal, no com a lletjos o poc volguts.

Creieu que els propers pressupostos ompliran l’educació de mestres, pedagogs, suports a la diferència i a les emocions als centres públics?

Els dies estranys