És una manera de viure que ens ha tocat. Som addictes a aquesta adrenalina infinita de la feina feta perquè ens apassiona, a la creació, a la contemplació, a l'activitat

Els veus venir de lluny i t’hi sents reflectida. Saps que són aquella gent que, si no és per qüestió d’una força major, com tu, no pararan de fer coses ni per agafar aire. Els reconeixes com a germans d’entusiasme, saps que t’hi pots embarcar, que us entendreu, que hi pots comptar per tirar endavant coses, projectes, aventures, idees, presentacions, documentals, moments, experiències, i us en sortireu. Plegats. Sí. Junts. Perquè els hiperactius saben que no poden funcionar sols. O no sempre. O gairebé mai. Els hiperactius saben que la força veritable de les coses no és la pasta gansa, sinó la gent. Sempre la gent. Els hiperactius del meu sector, a més, per l’últim que pregunten és per la pasta. Abans preguntaran per qui més hi ha, per com hi arribarem, pel que et cal. Després, la pasta. L’últim, la pasta. No vol dir que no sapiguem que en aquest món nostre els diners són fonamentals, però també sabem que hi ha moltes maneres de treballar que no els acaben d’incloure del tot, que es poden fer coses. Que es fan. Els hiperactius vivim així: ideant, maquinant, conspirant. No podem evitar-ho, és cert, però tampoc no volem evitar-ho. És una manera de viure que ens ha tocat, no l’hem triada, però ho hauríem fet. Som addictes a aquesta adrenalina infinita de la feina feta perquè ens apassiona, a la creació, a la contemplació, a l’activitat. En actes culturals, sí. I a la vida en general. Som així. I, a més, com que el món és petit, ens anem trobant. Ens anem buscant. Aquest divendres, avui per al lector del diari, m’asseuré de costat amb tres hiperactius. A dos d’ells els conec molt bé, però de l’altre també en tinc referències i sé que és dels nostres. No diré noms –que fa lleig–, però són fàcils de descobrir si traieu el cap avui al Teatre Auditori Llinars i veniu a veure la projecció i posterior debat del documental Tocant la lava. Una aventura fílmica que ha implicat una bona colla d’hiperactius en moviment i que ha acabat culminant –la majoria de projectes dels hiperactius ho fa, crec– en una interessant proposta cultural. Un d’ells em va trucar i em va dir si m’hi sumava. No els vaig poder dir que no, però tampoc no volia. És entre els hiperactius, els somiadors, els tastaolletes, els que estimen el que fan, els que no toquen de peus a terra, els que fan fotos, els que publiquen mapes i llibres, els que pugen muntanyes amb càmeres a les espatlles, els que escriuen, els que gestionen, els artistes, els amants, que una s’hi sent més a gust, més com a casa. No hi podem fer res, tampoc. Ni ho volem.