Treballar sentint els sorolls de premses tallant planxa i torns mecanitzant a tantes revolucions per minut com era possible em va empènyer a comprar un petit aparell i posar-me uns auriculars per evadir-me de tants decibels sense sentit

La retirada de primera línia de dos professionals com Jordi Beltran i Kilian Sebrià, un a RAC1 i l’altre a Catalunya Ràdio, ha deixat en els darrers anys un buit complicat de substituir a les dues principals emissores catalanes. L’un havia fet superlatiu l’entreteniment, amb enyorats programes com el No hi som per festes o el Hawaii 19.05, que aportaven contingut a una emissora privada que sovint abusa de repetir-los fins a la nàusea. Sebrià va mostrar-nos que es poden fer informatius de forma didàctica i amena, amb la simple fórmula d’explicar el millor possible les notícies, en un temps on sembla que l’equació màgica consisteixi a tenir un grapat d’opinadors amb el cul llogat per fer tertúlies d’una buidor insuportable. La companyia de la ràdio és un d’aquells intangibles de la nostra vida sense els quals segurament seria bastant pitjor. Treballar sentint els sorolls de premses tallant planxa i torns mecanitzant a tantes revolucions per minut com era possible em va empènyer a comprar un petit aparell i posar-me uns auriculars per evadir-me de tants decibels sense sentit. Prèviament, m’havia acostumat a adormir-me amb un petit aparell a piles emetent en AM des d’Andorra o Luxemburg, perquè ja a principis dels vuitanta devia tenir afinitat per petits països independents. L’aparició de Catalunya Ràdio ens va portar una nova forma d’entendre aquest invent, amb la qualitat de la freqüència modulada. Vam aprendre a gaudir-la amb les recomanacions musicals de Jordi Tardà –abans de fer-se pesadíssim amb les seves sonsònies de la Fira del Disc de Col·leccionista–, els concursos del Mikimoto, les matinals d’Antoni Bassas o les retransmissions futbolístiques del Puyal. L’aparició de noves propostes generalistes va obrir el ventall de la ràdio en català a tombant de segle. La gestió nefasta d’Ona Catalana; una Com Ràdio que mai es van acabar de creure i que va reconvertir-se en la Xarxa actual, i RAC1, que va imposar-se als seus competidors incorporant Toni Clapés i Jordi Basté de Catalunya Ràdio, ha deixat un escenari bicèfal, enriquit amb les emissores municipals o territorials. RAC1 es va beneficiar a més de l’autodestrucció que els socialistes –amb la complicitat d’ERC i ICV– van perpetrar durant la primera dècada d’aquest segle, eliminant líders d’audiència per posar-hi els seus llepaculs més afins. Va ser la ignomínia que el socialista Joan Ferran havia encapçalat demanant de retirar “la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació, com si els espanyolistes no estiguessin tant o més enquistats, i no fossin ultranacionalistes de manual, i blanquejadors de la hispanitat més vergonyosa. Un amic que treballa a Catalunya Ràdio em deia fa uns anys que encara que RAC1 posés un mico a fer un programa, serien líders d’audiència. En els últims anys la tendència ja no sembla tan favorable als de la factoria Godó. El matí de l’Ustrell no desmereix en absolut el de Basté; l’entreteniment d’El búnquer pot mirar als ulls a La competència; en retransmissions esportives i sobretot els programes d’esports, tenen avantatge a Catalunya Ràdio, i programes com Crims, els informatius de cinema i el cor a la catalana del Que no surti d’aquí faran que tard o d’hora els índexs d’audiència facin justícia. Excepte en cas que els socialistes tornin a passar el rasclet, és clar.

Treballar sentint els sorolls de premses tallant planxa i torns mecanitzant a tantes revolucions per minut com era possible em va empènyer a comprar un petit aparell i posar-me uns auriculars per evadir-me de tants decibels sense sentit

Els millors minuts de la nostra vida | Freqüència millorada