L’ascensor social està tan avariat que només cal mirar el nivell d’educació i la feina dels pares per predir la posició que tindrà un nadó quan arribi a l’edat adulta

El talent i l’esforç han deixat de ser els factors determinants per avançar socialment. Avui ho són, en canvi, tot un seguit de condicions externes, com el nivell econòmic dels progenitors, el lloc de residència o, fins i tot, el gènere. En l’avenç social d’una persona a l’Estat l’herència té més pes que l’esforç. L’informe que l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) va fer públic la setmana passada, titulat “Tenir o no tenir com superar la bretxa d’oportunitats” posa dades al que ja era una percepció: un 35% de la desigualtat d’ingressos a l’Estat s’explica per circumstàncies heretades. Ni tan sols es pot trobar el consol que això passa a altres llocs, perquè Espanya supera en 10 punts percentuals el 25% de mitjana a Europa. L’ascensor social està tan avariat que només cal mirar el nivell d’educació i la feina dels pares per predir la posició que tindrà un nadó quan arribi a l’edat adulta. En això, l’Estat espanyol té una posició pitjor que la d’Islàndia, en la qual les circumstàncies heretades expliquen un 11% de la desigualtat (o del 13% de Dinamarca i el 15% de Finlàndia). Aquest diferencial ve motivat, en part o totalment, per les polítiques que estiguin disposats a desplegar els estats. Als països nòrdics, s’inverteix en educació, sobretot en la primera infància i s’apliquen unes polítiques fiscals progressives (qui més té, més paga) i transferències ben dissenyades. Dit en altres paraules, allà on l’Estat compleix el seu paper d’equilibri, hi ha més facilitats per sortir de l’espiral de la desigualtat. Allà on desatén aquest paper tan necessari, les desigualtats s’incrementen. La desigualtat d’oportunitats que detecta l’estudi, a més, s’està intensificant per a les noves generacions, a còpia d’ocupacions més inestables i menors marges d’estalvis. Aquest és un horitzó que arriba per a una generació a la qual se li havia dit que estudiar, preparar-se i esforçar-se seria la millor manera d’avançar. El que es troben, en canvi, és un mercat laboral que no demana la seva qualificació. Un de cada tres joves estan sobrequalificats per a les feines que acaben ocupant. Són, generalment, feines amb remuneracions baixes que contrasten amb els elevats preus de béns bàsics, essencialment l’habitatge. No és estrany que els joves de l’Estat espanyol siguin els que més triguen a emancipar-se. Ho fan als 30 anys, la sisena edat més tardana del continent europeu, quatre anys més que la mitjana i nou anys més tard que els joves de Finlàndia, Dinamarca o Suècia. Curiosament, o no, els estats amb menors desigualtats són els que tenen edats d’emancipació més baixes. L’axioma que la meritocràcia és el camí progressar comença a quedar obsolet i és arriscat augurar que acabi tornant a imposar-se. Al contrari, els factors conflueixen a dificultar el camí cap a una reversió de les desigualtats. Tot i que més controlada, la inflació també està jugant en contra de les capes menys afavorides. La setmana passada es donava a conèixer un altre informe, en aquest cas del Banc Central Europeu, sobre el creixement destacat que ha tingut el cabàs de la compra per als europeus. El títol de l’informe (traducció lliure de l’anglès “Quan la compra fa mal”) ja expressa el creixement desmesurat dels aliments per als compradors. A l’Estat, en línia amb la mitjana europea, els productes d’alimentació són un terç més cars que abans de la pandèmia. El cacau, el cafè o l’oli tenen com a explicació aspectes climàtics, però el creixement és generalitzat i no sempre l’explicació és purament meteorològica. Els preus creixen per a tothom, però l’impacte d’aquest creixement és divers en funció de la riquesa. Menjar, mengen rics i pobres, però per a aquests últims que pugin els aliments és més greu, perquè els mossega una part més rellevant dels ingressos totals. Pagar més car per menjar els obliga a renunciar a altres despeses per poder arribar a final de mes. Ara mateix és difícil establir si la tendència a l’augment de preus continuarà o té data de caducitat, perquè el mateix estudi admet que “cada vegada és més difícil distingir els factors cíclics dels estructurals”. El que passa amb l’alimentació és extrapolable a altres béns bàsics, com l’habitatge, convertit en un altre factor de desigualtat. En aquest cas, fins i tot, de desigualtat generacional, perquè mentre bona part dels més grans de 65 anys ja tenen l’habitatge en propietat, els més joves o es troben amb barreres econòmiques tant si lloguen com si compren. En un cas i en l’altre, el cost mensual de l’habitatge se’ls endurà una porció molt gran d’uns ingressos que, a més, creixen a una velocitat menor que la dels més grans de 65 anys. De nou, l’origen familiar juga en contra dels més desafavorits. Avui, un dels factors que marquen diferències socials és la possibilitat d’heretar. Una herència que pesa més que l’esforç en l’evolució personal i uns efectes més intensos dels creixement de preus de béns bàsics com l’alimentació o l’habitatge creen les condicions idònies del descontentament social. El descontentament empeny posicionaments polítics que posteriorment s’expressen a les urnes i generen rius de tinta demanant per què pugen determinats partits. A més de laments i de discursos, la realitat que es recull als estudis hauria de ser un incentiu per canviar polítiques que portin a un model productiu de més qualitat per poder pagar millors salaris a qui més preparat estigui, o a regulacions que tinguin una influència veritable en el sector de l’habitatge. Potser ja s’ha fet tard, però almenys val la pena intentar-ho.

L’ascensor social està tan avariat que només cal mirar el nivell d’educació i la feina dels pares per predir la posició que tindrà un nadó quan arribi a l’edat adulta

Els parquets | Desigualtat persistent