Davant del que és imprevisible i del que és incert, els inversors tendeixen a tornar al que coneixen. I l’or acumula segles tenint el paper del que es coneix com a valor refugi

Les múltiples facetes artístiques avancen, però sempre queden els clàssics. En el camp econòmic, la situació és similar. Evolucionen les tecnologies, evolucionen els productes d’inversió, però l’or hi és sempre. En temps de bitcoins i criptomonedes, en temps d’intel·ligències artificials, en temps d’aristòcrates tecnològics, l’or ha estat marcant preus de rècord durant mesos. Tot i el fre més recent a l’espiral alcista, la seva evolució als mercats i a peu de carrer (on estan reapareixent algunes botigues de compravenda com no es veia des d’abans de la crisi financera, aspecte que no és exactament el millor dels senyals) és un indicador que, en temps d’incertesa, els diners busquen els refugis més conservadors. A l’estiu ja es començava a fer evident aquesta tendència, quan el valor estava a tocar dels 2.500 dòlars per unça. Aquest dilluns encara estava més alt, a 2.800 dòlars (com que una unça són 29 grams, el càlcul per a un quilo se situaria al voltant dels 90.000 euros). La xifra queda per sota de fa unes setmanes, quan va tocar la barrera dels 3.000 dòlars. Aquesta era una xifra que al desembre s’augurava que arribaria a tenir al llarg d’aquest any. El que era més inesperat és que això és produís tan aviat. Però si hi ha res que espanti els inversors és la imprevisibilitat i aquest és el motiu pel qual els inversors tiren al clàssic. Entre altres motius perquè la imatge que es projecta des del despatx oval, amb un president que parla tant que sovint perd la memòria del que havia dit i s’acaba contradient, lliga poc amb la previsibilitat. Davant del que és imprevisible i del que és incert, els inversors tendeixen a tornar al que coneixen. I l’or acumula segles tenint el paper del que es coneix com a valor refugi. És un valor refugi bàsicament perquè és un recurs escàs que no pot fabricar (com sí que passa amb les monedes), i per tant es redueixen les opcions que es devaluï, més enllà de les típiques fluctuacions de tot valor d’inversió. Va ser precisament, davant de l’espiral inflacionària de fa dos anys que l’or ja s’havia convertit en una inversió llaminera per a aquells que no volien veure com els seus diners perdien valor. Ara, amb una administració americana que amenaça d’engegar una batalla aranzelària en la qual l’única certesa és que hi haurà més perdedors que guanyadors (això si la derrota no és general), l’or té més compres que vendes amb la consegüent alça en el valor. La demanda no és només de particulars o inversors privats. Són els mateixos països, inclosos els Estats Units, els que estan intentant incrementar-ne les reserves. Els Estats Units, efectivament, estan fent compres, però en paral·lel també n’estan fent la Xina, l’Índia i altres països emergents per, precisament, tenir menys dependència del gegant nord-americà i el seu dòlar. Són intents d’aconseguir monedes més fortalesa monetària, sense estar pendent d’ocurrències. En pocs valors d’inversió es dona una confluència de factors diversos que afectin la seva cotització com en l’or. A més del propi mercat intern influït per la ja coneguda llei de l’oferta i la demanda, en el valor de l’or també hi influeixen les decisions monetàries que puguin establir les mateixes autoritats. La simple predicció que els tipus d’interès començaran a baixar, per exemple, fa que els inversors comencin a girar la vista cap a l’or, amb una influència menor de decisions sotmeses a l’arbitrarietat dels bancs centrals, sobretot del dels Estats Units, que és el que té més paper en aquest camp perquè els preus de referència en els mercats és el dòlar. El context afavoreix que l’or tingui encara un recorregut de creixement en la cotització en els propers mesos, sobretot vist l’interès que estan tenint tant els estats com els grans inversors. I, tot que és més un vehicle d’inversió, l’or també desenvolupa un paper en el mercat de primeres matèries, perquè és base en sectors com la joieria i, en menor mesura en productes industrials. De fet, alguns informes inclouen l’or en la tendència al creixement de preu que estan tenint les primeres matèries en els últims mesos. Tot i que més moderadament que el 2024, aquest any ha començat amb creixements en alguns dels materials bàsics per a sectors productius. Amb l’alumini en el focus, perquè des dels Estats Units s’assenyala com un dels productes susceptibles de ser carregat amb aranzels, els preus dels metalls industrials van créixer intensament l’any passat i ho continuen fent més limitadament aquest principi de 2025. Ho fan més lentament que els metalls preciosos, empesos per l’or, i sobretot de les anomenades primeres matèries febles (bàsicament les agrícoles), en aquest cas influïdes pel cafè, que encara no s’ha recuperat de les males collites al Brasil, el primer productor. Creix també el petroli, tot i que aquest no és el producte que més preocupa perquè els Estats Units aixecarà previsiblement les restriccions a determinats mecanismes d’extracció i s’espera més producció. És aviat per fer prediccions, però unes primeres matèries amb preus a l’alça acabaran, tard o d’hora (més probablement d’hora) per influir també en els costos de producció i amb els preus finals de venda. Si això es tradueix en un creixement massa elevat de la inflació, els temps de moderació en els tipus d’interès tocarien a la fi. Com es pot comprovar, els cicles de la història cada cop són més breus. Però, al mateix temps, és constatable que el refugi de l’or sempre hi és.

Davant del que és imprevisible i del que és incert, els inversors tendeixen a tornar al que coneixen. I l’or acumula segles tenint el paper del que es coneix com a valor refugi

Els parquets | Or que rellueix