Sempre són el meu refugi quan penso a emigrar d’Espanya

Sou d’aquells que xafardegen els jardins dels veïns per sobre les tanques? Dels qui quan tenen els llums oberts observeu sostres i repasseu bigues i mobles? Segur que respondreu que no, perquè és molt lleig acceptar que dins nostre viu un tafaner majúscul, que no és que no sigui feliç amb el que té sinó que, simplement, vol saber què tenen els altres. A mi, amb els veïns físics i reals, no em passa gaire –tot i que envejo l’estudi sota teulada que tenen i els arbres ufanosos del seu jardí–, però sempre em passa molt, moltíssim, amb els països veïns. Aquí es presenta una enamorada de França i també d’Itàlia que sempre ha somiat de viure un any aquí i un any allà i quan dic “aquí” potser vull dir Roma o Florència o Lucca o Venècia, però quan dic “allà”, sempre vull dir París i m’hi emmirallo i m’hi endormisco en aquesta voluntat que, cada cop, sé més impossible. Per què us parlo d’aquests veïns? Mireu, sempre són el meu refugi quan penso a emigrar d’Espanya. Ho he pensat, al llarg de la meva vida, diverses vegades: per motius laborals, vitals i l’últim cop –fa tres dies– va ser quan vaig saber que Vox ja va tercer en previsió de vot per a les properes eleccions generals. Jo no puc viure en un país on els descerebrats masclistes, racistes i estúpids de Vox decideixin qui governa o en siguin socis preferents. No puc pas. Crec que no puc pas. Aleshores penso en els paisatges i la història d’Itàlia, en aquest idioma increïble que tenen, en aquest menjar voluptuós i excels i em deixo portar pels aires de la bonna vitta que em criden. Sé, però, que en l’àmbit polític allà no pinta bé la cosa i que aquesta coalició d’esquerres té una amenaça terrible de l’extrema dreta que li trepitja els talons. Miro aleshores a França, que sempre m’ha robat el cor, i penso en París i les seves llums i aquest idioma encara més sensual i em sento trista una mica. Allà l’extrema dreta també trepitja fort i la immigració és qüestionada i penso en la decapitació del professor Samuel Paty perquè va parlar de llibertat d’expressió i se m’encongeix una mica el cor i no sé jo si aquesta Europa beau et vieux m’enlluerna tant com l’estudi dels meus veïns. Ahir, un nou veí em va fer pensar i sentir-ne enveja i vaig mirar cap a Portugal, potser, on la gent sembla que és civilitzada i neta i amable i els polítics gestionen i on l’idioma també és juganer i on, amics i amigues, viuen a tocar de l’Atlàntic en ciutats tan enllambordades com màgiques. Potser la solució continua sent quedar-se a casa i fer-hi una casa més petita, més governable i més independent on Vox ni apareix i on creure en polítiques socials i culturals encara em sembla possible. Però la veritat –i perdoneu-me el pessimisme–, veïns i veïnes, crec que això de la independència arribarà encara més tard que el meu any vivint a Itàlia, a París i ara, també, a Lisboa o a Porto, que això, encara, no ho tinc clar.

Sempre són el meu refugi quan penso a emigrar d’Espanya

Els veïns