Cridem contra la injustícia. Denunciem les violacions, les masclistes i les dels drets humans

T’imagino tornant a casa després d’acomiadar-te de la colla. Devies pensar en com havia anat la nit, si havies vist aquell, si t’havia saludat l’altra. Potser revivies mentalment converses amb les amigues amb la precisió i radicalitat que atorga una edat en què cada detall és qüestió de vida o mort. La revetlla és tan especial perquè conté la promesa dels dies lleugers i inacabables d’un estiu sense deures pendents. I més amb 15 anys. En canvi, arribes a casa desfeta. I expliques als pares entre sanglots què t’ha passat. Un noi. Una casa en obres. Amenaces. No pots escapar. I em venen ganes d’abraçar-te. Perquè tot i la fragilitat que devies sentir, el dolor, la vergonya i l’autoinculpació –per què anava sola?, per què vaig tornar a aquella hora?, per què vaig passar per aquí?, per què no vaig reaccionar aixà…?–, malgrat tot, vas ser valenta per denunciar la violació. Gràcies. Perquè el que no s’explica no existeix, i el que no existeix no es pot prevenir ni curar. Fa una setmana es va viralitzar a les xarxes un vídeo en què un periodista, a la Casa Blanca, li retreia a crits a la portaveu de Donald Trump, Sarah Sanders, el maltracte dispensat a les famílies immigrants a la frontera: “Ets mare. ¿No tens empatia pel que estan passant aquestes persones?”. Empatia. M’havia cregut que la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, del desvalgut, era un instint natural. En realitat, és la facultat que més ràpidament s’haurà extingit en l’evolució humana. L’absència d’empatia no és només cosa del violador de Palamós, dels jutges que han alliberat La Manada o de la terrorífica Nova Manada. Als Estats Units hi ha famílies brutalment separades i engabiades com gossos. Itàlia i Malta neguen el rescat i desembarcament de vaixells amb immigrants. La Unió Europea està fent més alts els murs de les fronteres i aïllant el problema en presons de tercers països. A Hongria prohibeixen Billy Elliot perquè pot fer tornar gais als nens. És evident que els estats no cultiven l’empatia. Però en quin moment hem deixat d’exigir humanitat als nostres governants? I quan els ciutadans hem renunciat a rebel·lar-nos-hi? Abandonar qui està indefens significa acceptar la degeneració de la societat més justa i elevada que aspiràvem a construir. A risc de ser acusats d’ingenus i bonistes, o de ser atemorits amb discursos racistes, no podem renunciar a l’empatia i la indignació. Cridem contra la injustícia. Denunciem totes les violacions, les masclistes i les dels drets humans. Que el coratge dels més valents no caigui en sac buit.

Cridem contra la injustícia. Denunciem les violacions, les masclistes i les dels drets humans

Empatia i indignació