En Pere Gallerí
Doncs això, “com que ell és tan bon home / en Pere Gallerí / el divendres al vespre / es posa a repartir”. En Pau Riba fa anys que reparteix genialitat. Genialitat, mestratge, transgressió, inspiració desbocada, llibertat, crits des de l’estómac, sensibilitat, humanitat, ocurrència i brillantor.
Els reconeixements que ara rep i rebrà les properes setmanes mai no seran prou. Aquí, normalment, les coses van sempre així: un cop mort, t’exalten. Tot i que en el cas d’en Pau, la cosa ha anat una mica diferent. Només una mica: el reconeixement públic s’ha avançat. Ha arribat a l’últim minut abans de finar. Però el cert és que, durant anys, les institucions d’aquest país no han mirat, ni de reüll, l’obra del creador més extraordinari de la nostra música, de l’autor del millor disc de la història del nostre rock: Dioptria. Sublim. La força d’en Pau és que, amb la seva obra, ens ho ha dit tot. I a qui l’ha escoltat li ha remogut l’ànima i, sobretot, li ha obert la ment: “Ha plogut sobre el meu cap / hi ha crescut herba molt fresca. / Vinc perquè em segueu la testa / podeu segar tot el blat, / però per res i una rosella.”
Però la seva herència va molt més enllà de Dioptria, d’aquest millor disc. La seva herència és una mirada profunda i d’amor cap a una cultura, la nostra. Aquella cultura a la qual, segons en Pau va dir a l’Àngel Casas fa molts anys, ell hi contribuïa “destruint-la”. Una expressió tan provocadora com falsa. Una expressió que hi ha qui li va interessar prendre’s seriosament per poder desautoritzar al més autoritzat: en Pau, que va beure de les cançons més populars per vomitar una obra extensa i magistral.
Jordi Pujol és de Sant Esteve de Palautordera. Membre de la companyia de titelles Marduix i el gran amic d’en Pau. Van començar a cantar plegats. Un duet meravellós: Pau i Jordi. Tots dos van recuperar la cançó popular: La llebreta o La minyona de Reus, La viudeta o La pastoreta, entre d’altres. Tots dos van impulsar el Grup de Folk. I tots dos van viure la genialitat d’en Pau. M’ho explica en Jordi: “Un dia el vaig anar a recollir amb el cotxe per anar a assajar. Ell tenia 17 anys. Em va dir que havia fet una cançó i a veure què em semblava. La cançó era la Noia de porcellana.” Al cap d’uns dies, el mateix però amb una altra cançó: L’home estàtic. I, després, Cançó 7a en colors. Les millors cançons en català de la història parides amb 17 anys. Just quan amb Pau i Jordi cantaven: “No reparteix les cartes, / ni les hòsties, ni el vi, / sinó unes verduretes / que ajuden a dormir. / Que la mort, que la vi marxant, / d’en Pere Gallerí.”