No sé en quin moment el sentit comú es va agafar vacances però la teorització de la criança se n'ha anat de mare

Sento al parc una mare que li diu a la filla: “Ahir el tió, abans de marxar, em va dir que la Martina havia de menjar una mandarina cada dia o si no no tornarà”, i li acosta un grill a la boca. La nena l’hi discuteix una mica però acaba claudicant. Em poso en alerta: estic presenciant un xantatge? Truco al 112? Resulta que l’il·lustrador Joan Turu va penjar a les xarxes un cartell en què demanava que deixem de preguntar als nens si s’han portat bé abans de Reis perquè “el xantatge no és educatiu”: “Els Reis em porten coses per qui soc i no pel que faig”, deia la pancarta. L’afirmació, aparentment innocent, ha generat una allau de lectures semàntiques, filosòfiques i pedagògiques. Es pot deslligar el ser i el fer? Som els nostres actes? Som resultat del nostre entorn? On queda la meritocràcia? I la cultura de l’esforç? I l’amor gratuït? Què és un premi i què una conseqüència? En fi, que només ha calgut la mínima provocació per a què els dos equips antagònics que avui pugnen per regnar en el camp del parenting s’enfrontin a ring obert. A la seva esquerra, els hippies del Baby Led Team: són els que portegen i consideren que el cotxet equival a maltractament infantil; que animen els fills a potinejar el menjar i llançar-lo a tres metres la rodona; que mai tenen un “no” ni tampoc un “però”; que han regalat un arc iris Waldorf a 65 euros la joguina; que no diuen “aixeca’t que no ha estat res” sinó “on t’has fet mal”; que colliten fins que el nen va a la universitat o fins que ell decideixi, perquè de fet ho pot decidir tot. El nen sempre té raó i estimar no és malcriar. A la seva dreta, l’equip Papilla Old School: ells no porten el fill en braços perquè llavors s’hi acostumen; no fan cas del plor del nen perquè no els prenguin el pèl ja de petits; apliquen el mètode Estivill fins que el nadó treu sang pels llagrimals; els donen carn a cada àpat i fruco per berenar, com s’ha fet tota la vida; no saben què és la quinoa –una barca?–; consideren la lactància materna prolongada un vici i la psicomotricitat, un embarbussament. Que estimar no és educar, gent. No sé en quin moment el sentit comú es va agafar vacances però la teorització de la criança se n’ha anat de mare. I el pitjor és que els membres de cada clan es creuen amb superioritat moral per jutjar els altres. Considerar xantatge la negociació o l’advertència als fills no sona excessiu? Al cap i a la fi, dono per fet que els pares actuen en benefici dels nens i no el propi (menja mandarina, Martina!). Entre domar i consentir hi ha uns quants verbs per conjugar i que s’han de combinar amb la vida real. Digueu tots amb mi: la major part del dia fem el que podem.

No sé en quin moment el sentit comú es va agafar vacances però la teorització de la criança se n'ha anat de mare

Entre domar i malcriar