L’escola no pot ser inclusiva si la societat no ho és

L’escola inclusiva no és una realitat ni ho serà en poc temps / foto: Alexandru Pandiu No, no tenim una escola inclusiva. Tampoc no vivim en una societat que tendeixi a la inclusió, ben al contrari, tendim a establir categories i nivells de tota mena, i marginem i excloem els que no se’ns assemblen i solem tractar amb condescendència i paternalisme aquells que pensem que tenen algun tipus de dèficit cognitiu o alguna anomalia física o psíquica. L’escola no pot ser inclusiva si la societat no ho és i voler que sigui l’escola la punta de llança per transformar la societat és una bona manera de portar-nos a tots al desencís, la desesperació i l’esgotament existencial. Tenim una societat fragmentada, polaritzada i crispada, cosa que es reprodueix fins i tot en debats de representants polítics que volen defensar, suposadament, l’escola pública inclusiva i entre docents que diuen estar preocupats per trobar fórmules pertinents per aconseguir la inclusió. Si desitgem l’escola inclusiva hem de canviar de paradigma i començar a practicar la inclusió social, no podem pensar només en el canvi del sistema educatiu. Hem de començar a pensar que incloure no és integrar. En un procés d’integració són les persones que s’adapten al sistema, en un d’inclusiu és el sistema que es prepara per acollir-les i atendre-les totes, fent atenció especial a les més fràgils i vulnerables. El passat 1 de juny TV3 va emetre un documental que ha aixecat polseguera, i no és gens estrany. Parlar d’educació sempre requereix calma, capacitat reflexiva, molt bona selecció de veus i temps generós. Un documental de 30 minuts només pot fer pinzellades i, si equivoca la paleta de colors, corre el risc de deixar insatisfet tothom; són els tons grisos o negres del descontent de docents i de pares i mares els que dominen la narració del documental. Pel que s’ha publicat després, ha deixat un bon reguerol de crítiques de sindicats i associacions de pares i mares; potser la més ben argumentada l’ha fet la Plataforma per a una Escola Inclusiva, que treballa des del seu naixement el 2001 perquè la inclusió a les escoles sigui una realitat; en la Plataforma s’hi apleguen un munt d’entitats socials que vetllen per la inclusió. És rellevant recordar que no ha estat pel decret del 2017 que s’ha començat a parlar d’escola inclusiva. La LEC, aprovada el 2009 per àmplia majoria en el Parlament català (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA), ja ho feia. Veus de col·lectius afectats treballen per la inclusió des de molt abans que s’hagi començat a legislar; pensem, per exemple, en la feina que ha fet l’ONCE. L’escola inclusiva no és una realitat ni ho serà en poc temps. És un horitzó que ens ha de guiar per anar-nos-hi acostant sense defallir i sabent que no és tasca fàcil. La inclusió suposa oferir propostes educatives que permetin a tot tipus d’alumnat presència, protagonisme i creixement personal, que és el mateix que cal reclamar per a tota la ciutadania. PRESÈNCIA Tot tipus d’alumnat ha de poder incorporar-se a l’aula ordinària, tant se val quines siguin les seves condicions físiques, intel·lectuals o sensorials. El mateix serveix per a l’alumnat estranger d’incorporació tardana o per aquells que pateixen situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desafavorides, pels que tenen altes capacitats o pels que corren el risc d’abandonar l’escolarització. Tots haurien de poder gaudir de presència a l’aula ordinària. Tenir presència significa ser ben visible i poder estar ben connectat amb tots els altres presents i això suposa una forta inversió en suports, no necessàriament docents, i emprendre mesures extraordinàries sempre que calgui. PROTAGONISME Tot tipus d’alumnat ha de poder participar activament de la vida del grup de referència i ha de tenir l’oportunitat d’aprendre al costat dels altres en la mesura de les seves capacitats. Això significa disposar de docents capaços de preparar bones pràctiques inclusives, bones situacions d’aprenentatge, per a tots i cadascun dels seus i les seves alumnes. Tot plegat implica augmentar les hores de dedicació en preparació i avaluació de les pràctiques i elevar, així mateix, el nivell de compromís de tots els agents educatius implicats. L’objectiu ha de ser el d’afavorir la comunicació entre tots els diferents. CREIXEMENT PERSONAL Les diferències de capacitats, ritmes d’aprenentatge o les dificultats físiques, sensorials, etc. no han de ser mai un obstacle insalvable per al progrés personal. L’escola continuarà tenint sentit si cada individu creix personalment, al seu ritme, i percep que se’l tracta com es mereix, donant-li les oportunitats necessàries per avançar. Sovint és en aquest progrés personal que s’engrandeix el progrés col·lectiu. Que cada infant i cada adolescent pugui tenir presència a l’aula ordinària, esdevingui protagonista reconegut al costat dels altres i se senti créixer en autonomia són les claus per poder dir que tenim una escola inclusiva. Per aconseguir-ho ens queda camí per recórrer. Res del que s’ha dit és fàcil de dur a la pràctica quotidiana d’aula, segrestada per la urgència del dia a dia. Però hi ha experiències d’èxit i literatura científica abundant que poden orientar. Si volem algun dia arribar a l’escola inclusiva és en això, que ens hem de fixar, sense esgarrifar-nos per no disposar, encara, d’un sistema educatiu inclusiu. L’escola no serà inclusiva per llei, ho serà perquè tots els implicats en l’educació desitgem fermament que ho sigui i perquè, per satisfer el desig, ens posem a treballar immediatament sense permetre’ns el desànim, cercant experiències, veient què podem replicar i què cal canviar, estudiant projectes d’altres països, d’altres realitats que ens han avançat en inclusió. I també escoltant molt més del que ho fem els nostres infants i adolescents, acollint-los i acompanyant-los des de cadascuna de les seves realitats. Potser és en tot plegat que el documental podia haver incidit, presentant experiències reeixides, que n’hi ha, i escoltant veus de mestres i pares i mares amb il·lusió per continuar cercant viaranys per on transitar. Així s’hauria ampliat amb algun verd la paleta de colors.

L’escola no pot ser inclusiva si la societat no ho és

Escola inclusiva: un horitzó