És amb els records que t’adones, gràcies a Déu, que has millorat, que la teva vida val la pena i que els teus pares van fer el que van poder

Aquests dies es commemora que fa 25 anys que es va cremar el Liceu i també que es va fer la darrera exhibició de l’orca Ulisses al zoològic de Barcelona. Abans el zoo no era vist com una gàbia, quan jo era un nen. Ara molts els volen tancar, però està claríssim que han de tenir un altre sentit si volen continuar sent útils. Ulisses va marxar a San Diego. Quin trasbals. Crec que la vaig veure una vegada. I recordo que era una gran cosa perquè tenia un sobrecost sobre l’entrada normal al zoo i, és clar, tampoc estem per tirar petards, perquè és una bona pasta entrar amb tota la família. Fins que no vaig ser pare no vaig tornar a tenir la temptació de tornar a un parc d’animals. He de dir que els respecto però no és que hi tingui un especial interès, més enllà de la conservació i demés. I fa 25 anys. Fa massa temps de la meva primera adolescència. És amb els records que t’adones, gràcies a Déu, que has millorat, que la teva vida val la pena i que els teus pares van fer el que van poder i que els ho hauries d’agrair més sovint. En aquell moment eres cec al futur i t’ofegaves amb un present incomprensible i gens comprensiu. Fa un quart de segle, una generació, que jo era un jove repel·lent imbuït de fantasies sobre les persones que mai podré conèixer i lectures massa grans i amb un romanticisme creixent dins del pit. Aquests dos aniversaris de fet em coincideixen en el camí, en una bona cruïlla, entre nen i home que vaig haver d’encaixar tot d’una, sense mirar enrere i sense prendre aire. Abans les coses les fèiem així. És com deixar de fumar, ho has de fer en sec, sense allargar-ho. Potser és per això que a molts homes se’ns diu que som com nens. A mi no és cosa que m’ofengui, però em sap greu la maldat que em punxa amb això, perquè et rebrega la part més subtil de l’ànima, la que després no et permet somriure del tot si no estàs en plena forma. El Liceu. A casa era un símbol. Els meus pares són encara aficionats a l’òpera i a la música clàssica en general. Era un àmbit que pot semblar pedant i carrincló, però era un espai de trobada, de pau i òbviament d’escolta. Era una recerca activa de més sons, més melodies, era cultivar-se. Vaig anar-hi dos cops abans que es cremés. I de fet, aparec en un tall de televisió en una d’aquelles enquestes que fan al públic quan vaig anar a flipar amb La filla del regiment, que protagonitzava una tal Edita Gruberova. Era l’any 1993. No recordo què dic, però la cara i el gest no pot ser més repel·lent. Recordo sobretot les olors i les foscors, aquells llums a mig gas, aquells avantpalcos. Segur que sembla rònec, però vaig entendre que allà hi havia un respecte, una idea d’alguna cosa més gran que tu. L’art. Segur que va ser això que em va fer home. Fa massa temps de tot plegat.

És amb els records que t’adones, gràcies a Déu, que has millorat, que la teva vida val la pena i que els teus pares van fer el que van poder

Fa 25 anys de massa coses