El futbol no només es mira sinó que s'olara i es tasta compartint-lo amb els veïns de grada

Doncs això, que no sé si m’agrada el nou futbol. Ha tornat la Liga i tenim partit televisat cada dia. Tebas ha embotit la competició amb 11 jornades en poc més d’un mes per preservar la indústria futbolística. I els futboleros tenim més futbol que mai per consumir. Però lluny de l’estadi. Lluny d’allò que esclatava cada cop que entrava per la boca de la graderia i s’il·luminava la gespa del Camp Nou: la verdor de la infantesa. La verdor dels anys 80. De quan va arribar Maradona. La verdor de l’entrepà a mitja part. La verdor d’una Coca Cola amb aquells gots de plàstic tan grossos amb el logo del 75è aniversari del club. La verdor de la il·lusió d’un nen que somiava ser futbolista però que es conformava que el pare el portés a futbol. Perquè a casa, d’anar a can Barça en dèiem anar a futbol. Ara, només podem anar a futbol a través d’un comandament a distància, un artefacte insuls i fred que ens deixa triar com el volem viure. Si volem veure el partit amb l’àudio original de l’estadi o si preferim mirar-lo amb els efectes sonors irreals de la retransmissió televisiva. La primera opció és l’impacte de la realitat. La buidor que ressona. El silenci amplificat. La tristor magnificada. La segona: una ficció. L’edulcorant de l’aparença. La cervesa 0,0. Els riures enllaunats de Ràdio Cincinatti, aquella meravellosa sitcom televisiva dels anys 80. La sacarina. L’hamburguesa de tofu. I els espectadors de cartró ploma. Llegia el Ramon Besa fa uns dies: “Mai no vaig associar el joc a un espectacle únicament visual, sinó a un ritual que exigeix l’oïda, el gust, l’olfacte i els propis ulls.” I és que el futbol no només es mira, sinó que s’olora i es tasta compartint amb els veïns de grada l’alè contingut d’aquella pilota al pal, el crit desfermat d’un gol per l’escaire o el nus a la gola de l’atac constant del rival. Aquest alè col·lectiu és el que dispara la profunditat emotiva del futbol, el que el converteix en l’esport rei. Ara, amb les graderies buides, més enllà dels lògics efectes físics de l’obligada aturada, tinc la sensació que els equips juguen més lents, que hi ha menys contacte físic, que hi ha menys passió, èpica i dramatisme. I, sobretot, que tot és menys transcendent. Encara no sé si m’agrada aquest nou futbol. Deixaré passar uns dies. Em deixaré seduir per les retransmissions televisives. Les reals i les aparents. Donaré una oportunitat al nou futbol, de la mateixa manera que en el seu dia vaig donar una oportunitat a la cervesa 0,0. Vaig arribar a la conclusió que la 0,0 no valia res. Espero que amb el futbol el resultat sigui diferent. Eloi Vila

El futbol no només es mira sinó que s'olara i es tasta compartint-lo amb els veïns de grada

Futbol 0,0