La Terra és un organisme viu que, en un moment donat, si sent el seu equilibri amenaçat, es pot treure de sobre allò que el desequilibra

Ara fa uns dies vaig saber que un company de feina havia estat pare d’una nena. Es diu Gaia. Malgrat que es tracta d’un nom molt maco i que a mi –ecologista de mena i amant de la mitologia grega– m’agrada molt perquè correspon a la deessa grega de la Terra, en el moment en què em va dir el nom que li havien posat a la seva filleta em van venir al cap tot un munt de problemes que té el planeta Terra: l’escalfament global, el canvi climàtic, la contaminació, l’esgotament de recursos, els residus… Això per enumerar només algunes de les qüestions que es deriven de la crisi ambiental, que al mateix temps ve donada, hi influeix i/o hi actua –com un peix que es menja la seva pròpia cua– en guerres i conflictes que tenen el seu origen en la lluita pels recursos i pel territori. O en crisis com la política, l’econòmica, la de valors, la social i tots els maldecaps que se’n deriven. Amb tot aquest galop de pensaments amuntegats que, de sobte, vaig imaginar a la llista de tasques de la petita Gaia –i amb l’agreujant que, sent una nena i no un nen, segurament ho tindrà tot, tot, tot, molt més difícil tant ara com quan sigui gran–, imagineu-vos... Només vaig poder articular un: “Pobreta.” De seguida me’n vaig penedir. I el pare de la Gaia ho va entendre. Tot seguit, tots dos vam convenir que la petita Gaia, pel fet de portar aquest nom, no té pas la titànica missió –ni la vareta màgica necessària, m’atreviria a dir– de salvar el planeta. Ella només és una nena petita i indefensa a qui li ha tocat néixer aquest any 2018 i en aquest segle XXI, del període anomenat Antropozè, en què sembla que el canvi climàtic causat per la humanitat –malgrat tot el que digui Trump i tots els negacionistes del món– sigui irreversible i amb efectes cada vegada més devastadors. Ho veiem cada cop més sovint, amb les sequeres extremes que aboquen el bosc als incendis devastadors com els de Califòrnia, amb gairebé un centenar de morts i mig miler de persones desaparegudes; les onades de fred fora de mida i fora de temporada; les pluges torrencials com les que hem patit aquests mesos en algunes zones de Catalunya i a les Canàries, o les que es van produir fa poc a les Balears; les inundacions a causa del desbordament de rius i rieres; els temporals marítims; els vents huracanats on no hi sol haver huracans i els huracans i els tifons molt i molt violents als llocs on aquests fenòmens són més habituals; la desaparició de glaceres; el desglaç de l’Antàrtida i dels pols; la pujada del nivell del mar; l’escassetat de recursos i aliments; l’acidificació dels oceans; la reducció de la biodiversitat terrestre i marina… Uf! Respiro fons abans de continuar amb aquest riu de pensaments i imatges sobre fenòmens i desastres extrems provocats directament o indirectament per l’acció humana. D’aquí el nom d’Antropozè. Després de patir una bona estona, ara ja no per la Gaia –a qui havíem eximit de la responsabilitat de tota aquesta feinada– sinó pels nens i les nenes d’aquest segle que els ha tocat viure en un planeta que les generacions precedents han explotat, espremut i embrutat –sovint de forma inconscient i fins i tot pensant que evolucionaven– i que ara no saben gaire com restituir ni netejar, m’ha vingut al cap el llibre La revenja de la Terra. La Teoria Gaia i el futur de la Humanitat, del científic i químic atmosfèric anglès gairebé centenari James Lovelock. I m’he quedat una mica més tranquil·la. Si més no en el sentit del que deia l’ecòleg Ramon Margalef: “La Terra no morirà, el que morirà (o desapareixerà) serà la raça humana.” Potser això m’hauria de preocupar més, per la part que em toca –de raça humana, vull dir–, però en realitat em tranquil·litza pensar que arribats a un punt crític la Terra té mecanismes propis per defensar-se, encara que això suposi la desaparició de l’espècie de la qual jo mateixa formo part. LA ‘HIPÒTESI GAIA’ La Hipòtesi Gaia, que data dels anys 60, però es va publicar als 70, pren el planeta Terra com un superorganisme capaç d’autoregular-se gràcies als processos biogeoquímics. I assegura que el clima, la vida i la geologia actuen conjuntament i s’autoregulen tendint a l’equilibri. Segons aquesta hipòtesi, que té tants seguidors com detractors i que no ha assolit la categoria de teoria perquè no s’ha pogut demostrar científicament, la Terra actua com un macroorganisme que es preocupa de la seva supervivència, i està formada per organismes vius i autònoms que interaccionen entre ells i permeten la continuïtat de la vida. Lovelock descriu Gaia –nom que li va suggerir per aquesta hipòtesi el seu amic i novel·lista William Golding– com una entitat complexa, formada per la biosfera, els oceans i la terra, que formen en conjunt un sistema cibernètic i de retroacció, que busca i necessita un entorn físic i químic òptim per a la vida. Les condicions necessàries perquè aquest sistema anomenat homeostàtic funcioni i es mantingui es preserven mitjançant un control actiu dels propis éssers vius que el conformen. Resumint, el que ve a dir Lovelock a La revenja de la Terra és, entre moltes altres coses, que la Terra és un organisme viu que, en un moment donat, si sent el seu equilibri amenaçat, es pot treure de sobre allò que el desequilibra, que en el cas que ens ocupa seria la raça humana i que l’està –s’està– destruint. Així, doncs, petita Gaia, no pateixis. Tu no tens cap culpa de com està el món –tu ja te l’has trobat així– ni cap responsabilitat, més enllà de les que tenim tothom, de cuidar-lo i mantenir-lo com la casa que acull la Humanitat des de fa milions d’anys i de preservar-lo per a les generacions futures (a mi, això de continuar explotant i emmerdant la Terra fins que no s’hi pugui viure, en lloc d’abordar solucions per viure-hi en harmonia i segurament també en pau, i anar buscant altres planetes per continuar explotant i emmerdant en un altre lloc de la galàxia no em serveix). Gaia, tu només viu, d’acord amb els valors de l’amor i de la pau, i dels principis ecològics. Estima la vida i estima la Terra (n’estic segura que ho faràs). I si és així ja la protegiràs, perquè com deia el gran Jean Jacques Cousteau: “Les gens protègent ce qu’ils aiment.”