Què és allò realment essencial per a una bona existència en convivència?

Cap aprenentatge útil per a la pròpia existència ens ve donat, tot ho hem d’aprendre i l’educació ens mostra camins. La pregunta fonamental és: què és allò realment essencial per a una bona existència en convivència? Puc respondre amb la frase de Saint-Exupéry: “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.” Si pensem la resposta amb els ulls del cor tenim futur, encara que no sapiguem definir del tot què és allò que ens sembla essencial. Potser ens hem d’acomodar a això que en dic una pedagogia de l’existir, que suposa que, sense oblidar cap dels quatre sabers que anunciava l’informe Delors (1996): “Aprendre, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts”, cal triar-ne un que faci de brúixola: aprendre a viure junts i aprendre junts a viure. Però malauradament l’estupidesa humana és il·limitada i no mirem el món amb els ulls del cor. Continuem vivint com si res tingués límits, com si tot fos possible. En la dècada del 1960 Kenneth E. Boulding, un economista de difícil encasellament que escrivia amb rigor sobre temàtiques diverses, deia que l’home s’havia instal·lat en “l’economia del cowboy”, que suposa una conquesta permanent de noves fronteres. Continuem fent de cowboys malgrat que sabem que el planeta no admet la conquesta de noves fronteres, que els seus recursos s’esgoten i que no tenim un pla B. Sense aprendre junts a sobreviure serà difícil allunyar el moment de l’extinció. Canviar la manera de viure significa canviar la manera d’educar perquè educar és donar –o prendre– poder. Eduquem per exercir un poder amenaçador o per sotmetre-s’hi? Eduquem per exercir el poder econòmic o per sotmetre-s’hi? Eduquem per exercir i compartir un poder integrador? Boulding donava a aquests tres tipus de poder un nom de fàcil comprensió: bastó, pastanaga, abraçada. Educats en el bastó del franquisme, fa anys que ens eduquem i eduquem en el de la pastanaga, fent del creixement infinit l’esquer que tots mosseguem. L’experiència em diu que en Josep Fontana tenia raó en dir: “Si aquest país s’ha de salvar el salvarà la gent.” I la gent, el poble, sap que el garrot i la pastanaga ens han dut on som ara. La humanitat està perdent poder i no podem aspirar –tampoc hauríem de voler!– a tenir el poder del garrot o el de la pastanaga. És hora d’educar i educar-nos en el poder-abraçada. És l’únic poder participat, integrador i inclusiu.

Què és allò realment essencial per a una bona existència en convivència?

Garrot, pastanaga, abraçada