La misèria política per sobre dels drets de la gent

El darrer Consell d'Afers Generals de la Unió Europea / foto: Presidència polaca del Consell de la Unió Europea (PAPSA) Em sorprèn el silenci eixordador del govern gallec i del basc. No han dit ni mu. Un silenci inexplicable davant l’espectacle patètic i lamentable del Partit Popular en la seva croada implacable per evitar que el català, el gallec i l’euskera siguin llengües oficials a Europa. És l’esperpent. Els qui defensen els toros com a bé cultural que cal protegir són incapaços de protegir els drets de 10 milions de ciutadans que tenen el català com a llengua pròpia i 10 més que parlen el gallec i l’euskera. Els qui argumenten que l’oficialitat de les tres llengües és un caprici car i un desgavell inviable jurídicament. Si és per convicció ideològica, demostra una desconnexió bestial amb bona part d’un estat que té definides aquestes tres llengües com a oficials en la seva Constitució. O sigui, que el valor indiscutible de la Carta Magna és vinculant només quan a ells els interessa. Quan els convé. Si és per tacticisme polític, o sigui, per desgastar i dinamitar l’adversari polític, és una vergonya. I si és per totes dues coses, un exercici de cinisme institucional i polític vomitiu i inacceptable. Però el que em sorprèn més és que hi hagi catalans que van en contra de la seva pròpia llengua. Puc entendre que hi hagi gent independentista i gent que no ho és, però no que reneguin de la seva pròpia llengua materna. El paper dels catalans del PP és un paperot de vodevil dolent. Que moguin fils per evitar l’oficialitat europea de les tres llengües, entre les quals hi ha la seva, és inexplicable. Més enllà de constatar, un cop més i sense que ens sorprengui gens, que l’anticatalanisme és el millor camí per omplir saques de vots a l’Espanya més espanyolista. Tenir una llengua com a objectiu a batre. Quanta misèria. Els drets lingüístics de milions de ciutadans, passats pel folre de la política menys empàtica. La misèria política per sobre dels drets de la gent. Contra el gallec, contra l’euskera i, sobretot, contra el català. Perquè contra el català s’hi val tot. Sempre! I els catalans, un cop més, caminant sols en la lluita per la dignitat dels nostres drets lingüístics. Els drets d’una llengua en clar retrocés social, al carrer, al pati de les escoles, als mitjans de comunicació, al cinema i a les plataformes. Treballar per evitar l’oficialitat del català a Europa és una irresponsabilitat. Treballar, des de la política, per fomentar la seva marginació és absolutament inadmissible. I demostra el que són: uns genocides lingüístics. I encara hi ha qui es pregunta com és que n’hi ha molts que volem fotre el camp.

La misèria política per sobre dels drets de la gent

Genocides lingüístics