Em provoca un cert desassossec veure adolescents preparades, per a les quals tot encara està per fer i tot és possible, exhibir-se a Intagram amb actitud artificialment 'sexy'

L’elecció dels temes als quals decidim dedicar els nostres esforços, aquells pels quals creiem que val la pena lluitar, no és fruit de la raó sinó dels instints i els impulsos. I sovint té més a veure amb les vísceres que amb el cap, per molt que un cop escollits ens esforcem per enraonar-ho i donar-hi sentit. Així, hi ha preocupacions esteses –com la defensa incondicional d’aquells amb qui compartim un mateix territori, una mateixa llengua i una mateixa cultura– que acumulen darrerament una quantitat d’energia desmesurada (al meu entendre) mentre altres tribulacions (que a mi m’arriben a l’ànima, em commouen i em treuen la son i no sabria explicar ben bé per què) deambulen mig oblidades. Una d’elles és la desigualtat entre homes i dones. Soc una dona que ha arribat als 50, aquella edat en què correm el risc d’esdevenir ja del tot invisibles. Des de molt petita, he estat una autèntica afortunada i una excepció en la meva relació amb el gènere masculí. A casa érem cinc fills, quatre nois i jo, i ser l’única dona no em va suposar cap handicap en cap sentit. Tampoc a l’hora d’optar a càrrecs directius en el negoci familiar. He viatjat per motius professionals –quasi sempre sola– per països com Turquia o el nord de Nigèria, el cor de la xaria, i he tractat amb alhajis [musulmans que han peregrinat a la Meca i gaudeixen per aquest motiu d’un cert estatus social] de tu a tu per comprar-los pell en brut sense més dificultat que la que hi tenien els meus col·legues masculins. Amb aquesta anècdota vull il·lustrar dues coses. La primera, que el masclisme –com la xenofòbia–és en realitat una variant del classisme i l’arma –sovint l’únic recurs– de molts pobres homes acomplexats i faltats d’autoestima, amb poca cultura i atractiu, que necessiten desaforadament sotmetre les seves companyes, col·legues o veïnes per superar les seves pors i sentir-se importants. Trump n’és un exemple claríssim. I que això es neutralitza amb formació i cultura, però sobretot amb influència i estatus. El problema és que aquestes virtuts són encara una entelèquia per a massa dones. És evident que el món és ple de dones amb més recursos, caràcter i fortalesa que cap membre masculí de la seva família i només hem de pensar en les nostres àvies i mares per saber de què estic parlant. Però el sexisme no va de força sinó de poder. I d’això –ho reconec– ens en falta, al gènere femení. La segona idea és que el masclisme que de debò fa mal no és el més barroer i evident –afortunadament cada vegada menys admès a l’Europa del segle XXI– sinó la pluja fina que tot ho amara i que s’escampa desapercebuda i silenciosa. No n’hi ha prou de deixar d’utilitzar hostesses a les curses de motos com si fossin part del trofeu –ja era hora! El que realment fa mal és que a Pedro Piqueras, de 63 anys, l’acompanyi Isabel Jiménez, de 36; o a Matías Prats júnior, de 65 anys, Mónica Carrillo, de 41. I que fins i tot el progre García Ferreras, de 52 anys i ben poc agraciat físicament, esculli d’acompanyants tres guapíssimes i joves Cristines (la Pardo, la Saavaedra i la Villanueva). I no en parlem del Gran Wyoming, de 63 anys, i la granollerina Sandra Sabatés, de 38. Com podem permetre que es relegui grans periodistes com Julia Otero o Olga Viza a la ràdio –quan no a l’ostracisme– només perquè han superat els 50? I per què no exigim d’una vegada que les 12 campanades de La Sexta les donin l’any que ve Cristina Almeida i Maxi Iglesias i centrem la vetllada en l’aspecte físic d’ell? (i demano disculpes a Almeida per l’ofensa de comparar-la amb Chicote i Pedroche). LA PROCLAMA “SÓC UN OBJECTE” Em provoca un cert desassossec veure adolescents preparades, per a les quals tot encara està per fer i tot és possible, exhibir-se a Intagram amb actitud artificialment sexy. L’exhibicionisme ja em costa de pair. No puc evitar relacionar-lo amb una certa debilitat i desemparament. Potser és que em faig gran! Però la proclama “sóc un objecte” és el que de veritat m’impacta i m’entristeix. De les seves ídols, en diuen amb orgull i admiració it-girls, noies-objecte. Aquesta és la prova de com cala la pluja fina. Però intueixo que les coses estan canviant i que hi ha una altra realitat més enllà de les xarxes socials i del món audiovisual que s’expandeix como una taca d’oli. Amb la mateixa contundència que hem igualat els homes en l’índex de fumadores i càncer de pulmó, els hem sobrepassat en el percentatge d’universitàries que es graduen cada any, molt superior al d’universitaris. Són els primers passos d’un llarg camí, lent però imparable, perquè si una qualitat ens distingeix a les dones és la perseverança. Diria que en pocs anys, potser menys de 20, les dones atraparem els homes en els terrenys polític i econòmic i no descarto que gràcies al nostre superior instint de protecció de l’espècie i a una menor necessitat de competir i sotmetre als demés, potser, i només potser, aconseguirem que el món sigui una mica millor.

Em provoca un cert desassossec veure adolescents preparades, per a les quals tot encara està per fer i tot és possible, exhibir-se a Intagram amb actitud artificialment 'sexy'

Greuges ancestrals