Té vora 60 anys i és energètica, capaç, sexi, intel·ligent, mordaç, un punt cruel però amb un gran cor, lliure i sexualment activa

Mireu alguna sèrie que sabeu que no hauríeu de mirar perquè és dolentíssima però tot i això la mireu perquè us agrada, alguna cosa us crida, us té enganxats i la seguiu, però no ho dieu massa? Si heu respost que sí, esteu experimentant un guilty pleasure de ficció. Un plaer culpable. Perquè sí, sabeu que no està bé ni és una bona sèrie ni us aporta res, però us encanta i no us hi podeu resistir. Bé doncs, traieu-vos la culpabilitat de sobre i gaudiu la merda de sèrie que veieu, sigui quina sigui. Prou complicat està el món com per no poder posar Netflix i apagar el cervell una estona sense sentir-nos malament per veure alguna sèrie turca, alguna pel·lícula coreana, El verano que me enamoré, Love Is Blind, Queer Eye o, sí, ho reconec, Emily en París. (Que els títols de les sèries quan les escric em surtin en castellà o en anglès no és casual, amics meus i ho sabeu: les plataformes encara no es preocupen pel català. No ho fem els catalans, ho farà Amazon Prime. Va, home!) El cas és que Emily en París és una sèrie horrible plena de tòpics, uns estàndards de bellesa, de relacions, de moda, de vida i de valors més que moralment criticables i que, sí, m’agrada veure. Deu ser perquè és una sèrie facilíssima on els problemes són de plastilina i que passa a París. Un París també meravellosament tòpic i preciós on sempre fa sol i els francesos són simpàtics. A més, aquesta temporada última també m’han ensenyat Roma i Venècia, dues de les meves ciutats favorites del món mundial, com París. Que tòpica jo, la sèrie i tot el que hi passa... a excepció potser d’una cosa: el personatge de la Sylvie. Si no veieu la sèrie, no passa res: ho entendreu de seguida. La Sylvie és la cap de l’Emily, té una empresa de publicitat d’èxit al París actual, té vora 60 anys i és energètica, capaç, sexi, intel·ligent, mordaç, un punt cruel però amb un gran cor, lliure i sexualment activa. De fet, és el personatge que més sexe té a la sèrie. I no només en off, que diuen, sinó que se la veu tenir sexe. De fet, diria que en aquesta darrera temporada és l’únic personatge que hem vist al llit. No descobriré ara que les dones de 60 anys són tot això i molt més, tenen sexe i poden ser i fer el que vulguin. Les de 60, les de 50, les de 70 i les de totes les edats. Jo ja ho sabia i les dones de totes les edats, també, però crec que la ficció i, per tant, l’imaginari popular no que no ho sabia. Per la ficció contemporània la dona d’una certa edat és la mare o l’àvia o la bruixa. També fa uns anys que és l’amiga i ens permeten veure-la viatjant i vivint amb altres dones però majoritàriament encara és la mare. Per això la Sylvie (que és un personatge mal escrit en realitat i molt tòpic en moltes coses) em sembla original i potent en una ficció amb més de 30 milions de visualitzacions i que és número 1 a 24 països. A veure si són les dones de 60 (espectaculars, ho sé) els guilty pleasures que mereix la ficció televisiva. Ja tocaria.

Té vora 60 anys i és energètica, capaç, sexi, intel·ligent, mordaç, un punt cruel però amb un gran cor, lliure i sexualment activa

‘Guilty pleasure’