Torno a l'hospital. La mare està més bé. Ha recuperat la memòria l'expressivitat

Doncs això, que no hi ha res pitjor que respirar l’absència. Hospital de Sant Celoni. Habitació 221. Quatre de la tarda. Dissabte. Dia radiant. L’estiu ha tornat amb força just quan el dia que arrenca la tardor. Entren la mare a l’habitació. Té una anèmia i han de determinar-ne la causa. I, a partir d’aquí, intentar recuperar-la. Ha passat vuit hores a urgències, a estones mig absent, a estones absent del tot. La manca de reg sanguini pot haver fet un ictus transitori. O, potser, les lesions d’un ictus anterior afegides a aquest estat anèmic han provocat un estat confusional greu però, sortosament, també transitori. Vuit hores llargues. Molt llargues. Un parell de cadires incòmodes. Tres cafès. Un entrepà de pa de motlle de màquina. Algun cigarret i el diari del dia fullejat deu cops. Dos articles llegits: la carta de l’Albert Om a l’Àlex Ollé, el director de la Fura dels Baus, al diari Ara, i la prèvia del Barça-Girona de l’endemà al Camp Nou. El personal sanitari fa la seva feina amb cura i sensibilitat. Acaronen la cara de la mare amb cura i li demanen com es diu, on som i si ens coneix. La fan comptar del deu al zero. Neguit latent. Tot anirà bé, em diu el pare amb la mirada. Responc que sí amb un somriure mentre em repeteixo el mateix en silenci: tot anirà bé. Sí. Segur. Rere la cortina que separa els dos llits de la 221 hi ha dues dones. Mare i filla. Les saludo. Em somriuen. La filla fa mitja. Un jerseiet de tons blavosos per a un nadó. La mare s’ho mira amb uns ulls petits. I negres. “Es para mi nieta”, em diu la filla. Deu tenir uns 60 anys. Pregunto per la seva mare. En té 86 i es diu Rosa. Són xilenes. I m’explica que fa uns 20 anys que viuen a Sant Celoni. Sona una música. No la identifico. L’escolto: “Nada, nada queda en tu casa natal /Sólo telarañas que teje el yuyal/ Y el rosal tampoco existe/ Y es seguro que se ha muerto al irte tu/ Todo es una cruz!/Nada más que tristesa y quietud.” Faig un Google: “Julio Sosa, uruguaià.” Un clàssic. El varón del tango, li deien. I la cançó? Nada. La filla m’ho explica amb la cara radiant: és l’home que transporta la meva mare al passat emocional. És la música que la fa sentir bé. Les notes que la calmen. Marxo a casa. Descanso. I l’endemà torno a l’hospital. La mare està més bé. Ha recuperat la memòria, els records i l’expressivitat. Rere la cortina, però, no hi ha ningú. Un llit buit, una butaca i una cadira. I el silenci de l’absència. No sona el tango. Ni el caliu de la Rosa. Ha marxat a casa amb el seu Alzheimer i aquella cançó de Julio Sosa que li sosté el somriure i un fil de vida.