Heidi: desobediència
Doncs això, que la meva mare va crear una escola. El 1964. A Barcelona. Al Coll del Portell, dalt de tot de Gràcia, tocant al Parc Güell. Heidi, es deia. Havia agafat el traspàs d’una acadèmia amb aquest nom i no tenia diners ni per a canviar-lo. Ara, és l’escola Turó del Cargol. I és pública. Va passar a ser-ho a principis dels anys 80 amb la creació del CEPEPC, el Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana, que agrupava una vuitantena de centres que havien nascut com a cooperatives de pares i mares o cooperatives de mestres 20 anys abans i que, de mica en mica, es van anar integrant a la xarxa d’escoles públiques del país.
Heidi era un lloc màgic. El nostre pati era el Parc Güell. Cantar i ballar, la nostra vida. Les tradicions, un gran tresor. El creixement personal i emocional dels alumnes, de les persones, l’objectiu més important. I el motor, la nostra llengua.
Jo vaig anar-hi a mitjan anys 70. Pràcticament, des que vaig néixer. La mare portava l’escola i el pare, que havia vingut de Camprodon a Barcelona per fer de pastisser, n’era el cuiner. Recordo com molts pares que no podien afrontar la minsa quota pagaven l’escolarització dels seus fills pintant portes i aules. Recordo colònies de 15 dies. I nens i nenes junts, a classe. Recordo en Toti Soler i l’Ovidi Montllor –que era veí de casa i sovint em feia de cangur– fent un concert al centre. Recordo construir titelles. I deixar anar la imaginació. Recordo embrutar-me les mans. Amb pintura i fent pastetes. Recordo els Jocs Florals. I cantar caramelles pels carrers del barri. I celebrar-ho tot: la castanyada, Nadal o la Quaresma. Recordo reunions clandestines del PSUC. I els pares implicats en tot. I recordo que molts eren castellanoparlants, fills d’immigrants que volien que els seus fills creixessin en la llengua del país que els havia acollit, el català.
DESOBEINT EL RÈGIM
Jo vaig anar-hi a mitjan anys 70. Però tot això ja passava una dècada abans. En ple franquisme dur. En plena dictadura implacable. Quan era impensable i impossible una escola catalana i laica. Perquè el català estava prohibit. Però l’impensable i impossible va ser realitat a Heidi. I a altres escoles, ara integrades a la xarxa pública o a l’Agrupació Escolar Catalana. Escoles que van mantenir viva la idea pedagògica de la República. Escoles que van tirar pel dret i van decidir ensenyar en català per sentit comú, convicció, valentia i amb el suport incondicional dels pares. Escoles que van desobeir, que van desobeir el franquisme. Escoles que són un model. Escoles que ens van fer feliços.