Ser directe i honest avui en dia sona brusc i de mala educació, fins i tot pot semblar sospitós, per inusual

Deixant de banda els mentiders compulsius i patològics, posar-se a mentir només pot tenir dues finalitats: el benefici propi o l’interès, que de vegades són la mateixa cosa. El funeral d’estat d’aquesta setmana n’és un exemple flagrant i grotesc: Carlos Mazón allargant el patiment dels familiars de les víctimes de la dana per aferrar-se a la poltrona, qui sap si pel sou, qui sap si per la vergonya, per por del judici o senzillament perquè pot. Es fa difícil de dilucidar si hi ha més narcisisme o més sociopatia en la seva actitud, però políticament és un insult que el PP mantingui aquest personatge al càrrec. Sense anar tan lluny, en el nostre dia a dia més rutinari, la mentida sempre ha estat un porró a taula per fer més lleugeres les responsabilitats, personals, professionals, familiars. La mentida és un camí per estalviar-nos esforços, per evitar trencadisses, una drecera per guanyar. Consti que defenso les mentides pietoses com un instrument imprescindible per la convivència. Però la mentida ben intencionada només serveix per estalviar un patiment transitori a l’altre; són mentides innòcues, que tenen data d’expiració. Si les mentides són inconfessables és que no són pietoses, són de les que puntuen falta. Molt a prop dels mentiders hi ha els experts en eufemismes i giragonses, els ploms de la diplomàcia, que no són tramposos però sí manipuladors amb pell de xai. Admeto que s’ha de tenir una mesura i una temprança que m’admira, però també m’exaspera. Per què s’entesten a enviar un colom missatger si es pot llançar una fletxa? Ser directe i honest avui en dia sona brusc i gairebé de mala educació, fins i tot pot semblar sospitós, per inusual. Ara està més de moda el despullament sentimental, és a dir, una aparent sinceritat total, però que acaba sent un gest d’exhibicionisme impúdic que espera la recompensa de la victimització o de l’acusació. Es denuncien greuges i actituds tòxiques, però són missatges unidireccionals, vociferats com un atac que no espera resposta. On es fa el debat de veritat? S’han perdut la capacitat dialèctica i els espais de trobada per poder mantenir una discussió constructiva, amb tensió i arguments contraposats. El debat obert ens obliga a ser autocrítics i responsables, promou els vincles de grup, ens fa parar atenció als altres i elimina confusions que solen acabar en enemistats. El filòsof best-seller Byung-Chul Han deia aquesta setmana a Astúries que la democràcia –i per extensió, penso que una societat sana o qualsevol col·lectiu humà– només pot basar-se en la moral i els valors: “Sentit de comunitat, responsabilitat, confiança i respecte. Sense aquestes virtuts la democràcia col·lapsa”. Tots els problemes venen d’aquí.

Ser directe i honest avui en dia sona brusc i de mala educació, fins i tot pot semblar sospitós, per inusual

Hem de parlar, de veritat