Heu anat massa lluny
Instal·lats en l’era del postureig i dels filtres, és a dir, de la performativitat i les aparences –n’hem tingut el darrer exemple en l’estrambòtic casament de Jeff Bezos–, pot ser que acabem confonent el relat amb la realitat, quan hi ha una gran distància entre la gimnàstica i la magnèsia.
Un d’aquests relats que s’està escampant afirma, sense pudor, que les persones que ostenten més privilegis de naixement en aquest tros de món són, en realitat, unes víctimes: els homes joves. Veuen que el seu entorn s’està transformant de tal manera que la vida els podria anar més malament no ja que als seus pares, sinó que les expectatives que s’havien imaginat. La culpa és del wokisme, un calaix de sastre on, intueixo, hi ha el bonisme feminista, el metoo, l’ecologisme, l’antiracisme, les polítiques d’igualtat, etcètera, tot el que faci tuf de canvi. Les enquestes indiquen que els homes joves són cada cop més retrògrads i masclistes, i ho confirmen els vots: a Europa, un de cada cinc homes menors de 30 anys va votar partits ultraconservadors (recalco ultra). És terrible pensar que una generació tendeixi a ser més fatxa que la dels seus pares i avis, víctimes dels feixismes a tot Europa.
El relat victimista dels pobres homes joves no és collita pròpia. Està emparat pels discursos conservadors i ultraliberals que es profereixen des de la ràdio –encoberts com a debats o com a humor–, s’aboquen a les xarxes pel broc gros, i fins i tot han arribat des dels faristols polítics. El populisme d’ultradreta i els seus altaveus interessats han anat eixamplant l’esquerda i ara ja qualsevol immoralitat o mentida pot ser dita.
El pitjor d’aquesta involució és que hi hagi persones i discursos del centre i l’esquerra que d’alguna manera comprin la idea que “s’ha anat massa lluny”. És que els discursets moralistes són pesats. La gent no vol ser censurada. Ens hem fet antipàtics. Acoten el cap, rebaixen el to. Fan com qui s’arrapa a un branquilló abans que arribi el tsunami sense ser conscients que l’onada serà tan bèstia que s’ho endurà tot: el millor que poden fer no és baixar, sinó pujar més amunt i buscar un arbre més gruixut; ja se m’entén la metàfora.
Perquè les reivindicacions no són realitats. Els discursos transformadors que sí que han ocupat en un pla simbòlic els mitjans i les sobretaules estan lluny d’haver canviat la realitat que denuncien –almenys no en l’abast que ho reivindiquen–. Si mirem els fets –cal que recordem la violència de gènere? A qui afecta més la pobresa? Les temperatures?– estem lluny d’aspiracions tan radicals com la igualtat de gènere, la sostenibilitat, la no-discriminació, etcètera. I, en canvi, ja hi ha qui abaixaria la bandera de la justícia social a mig pal, per no molestar. Als negacionistes de les víctimes reals que es titllen de víctimes del discurs progressista: quina barra.