Les opes que comencen malament, entès malament com el desacord dels consells d’administració de les empreses objecte de desig, solen acabar malament

Les opes hostils no molen. Aquest eslògan, i no cap altre, hauria hagut de quedar gravat al cervell del savi del màrqueting que va liderar l’estratègia comunicativa de l’oferta pública d’adquisició del BBVA sobre el Banc Sabadell. En canvi, el que es va rebre va ser un bombardeig de missatges a receptors accionistes i no accionistes. Els primers havien de decidir si abraçaven la poètica promesa d’un futur bucòlic o la prosaica certesa d’una inundació de dividends. Els segons van quedar saturats de missatges. L’única satisfacció d’aquest vaivé d’anuncis amb més embolcall que contingut són els mitjans, necessitats d’ingressos publicitaris, i que ara, de ben segur, consideraran que 17 mesos d’opa encara han estat massa poc temps.

El BBVA hauria fet bé de prendre nota del passat, amb opes hostils fracassades, com la del Banc de Bilbao al Banesto el 1987 o la de Gas Natural sobre Endesa el 2005. Les opes que comencen malament, entès malament com el desacord dels consells d’administració de les empreses objecte de desig, solen acabar malament. Més encara quan, com és el cas, més enllà de l’oposició dels consells d’administració, hi ha tota una colla d’actors col·laterals que no només desitgen que l’operació fracassi, sinó que empenyen perquè així sigui. En aquest cas, els governs català i espanyol, i un teixit empresarial dels territoris amb més implantació del Banc Sabadell desitjosos de passar comptes amb un banc, el BBVA, que ha estat entre condescendent i arrogant quan ha formalitzat operacions de compra acceptades a contracor, com Banca Catalana, Unnim o Catalunya Caixa. A cada bugada, a cada compra, els empresaris hi ha perdut llençols en forma de condicions més restrictives de finançament.

L’operació de compra del Banc Sabadell per part del BBVA ha estat, en el fons, un xoc de mentalitats. La seguretat arrogant del banc comprador, que mai ha estat disposat a canviar l’estratègia d’adquirir un banc a un preu per sota del mercat, i la jugada defensiva d’una entitat amb 140 anys d’història que ha tingut més capacitat per fer oblidar els pecats del passat (com el canvi de seu de 2017), parapetada en una legió de petits accionistes clients que ha estat determinant per aturar l’operació ja en el partit d’anada. Després del fracàs de l’opa són moltes les veus que recomanen al Banc Sabadell dotar-se del que s’anomena un nucli dur, un pinyol d’accionistes amb participacions significatives amb capacitat d’aturar atacs exteriors. Vist el resultat, és probable que no li calgui: el nucli dur és l’heterogeni grup de petits accionistes clients que han mostrat una fidelitat al seu banc que no intuïen ni tan sols els membres del consell d’administració. Els accionistes que a més són clients del banc tenen participacions petites, mínimes, però que sumades arriben a representar el 30%. I d’aquest 30% només un 1,1% es va deixar seduir per l’oferta del banc basc en origen, madrileny en operativa i en formes d’actuar. El fracàs de l’opa s’explica en gran part per aquest arrelament, probablement indetectable per a un banc amb formes de multinacional.

Com que els actuals són més temps d’emoció que de raó, la reacció del petit accionista és una de les explicacions fonamentals del que, sens dubte, és un fracàs d’un banc gran que pretenia menjar-se’n un de més petit sense que li sortís gaire car. Però el rebuig dels petits accionistes com una pura reacció epidèrmica no és l’únic motiu que l’operació no es materialitzés. En l’accionariat del Banc de Sabadell també hi ha grans grups inversors als quals la història de l’entitat, el seu arrelament, la proximitat amb clients els queden fora del radar. Miren números, fan càlculs, calibren interessos i prenen decisions segons el que els resulti més beneficiós. Resulta més sorprenent que aquests fons hagin respost amb indiferència els arguments del BBVA sobre el valor que aportaria la fusió de les dues entitats. La proposta d’un intercanvi de cromos –accions– sense posar diner fresc sobre la taula no els va seduir. La rèplica del Sabadell va ser prometre que inundaria els accionistes amb dividends, de manera que la incerta perspectiva d’un futur millor competia contra uns ingressos assegurats. Hi ha altres interpretacions sobre el fracàs de la transacció. Es comenta que hi havia l’expectativa que l’opa superaria la primera fase amb un control del 30% de les accions del Sabadell i, llavors, el BBVA obriria una segona fase amb una oferta més llaminera. Això hauria portat molts accionistes a esperar, però és una pura especulació. És tan cert que els grans fons podrien estar esperant que altres accionistes els fessin la feina, com ho és que podrien haver conclòs que l’oferta no era atractiva. El fet cert és que BBVA ha estat menys hàbil a convèncer que generaria més valor una sola entitat amb el Sabadell que no pas el banc vallesà a persuadir que se’n genera més per separat.

Però si bé l’última paraula la tenien els accionistes perquè això són les regles del capitalisme, no es pot obviar que aquesta operació tenia una derivada en tots i cadascun dels ciutadans. La competència en el sistema bancari espanyol, com s’ha reiterat en els 17 llargs mesos d’aquesta opa tan complexa, toca os. El procés de concentració posterior a la crisi de 2008 va deixar el sistema en quatre grans entitats. Perdre un altre dels grans bancs significava reproduir l’esquema d’acomiadaments massius, tancament d’oficines, pitjor servei a peu de carrer i condicions de finançament més dures. Per això, aquesta opa hostil tampoc no molava a la població en general, com han demostrat els accionistes del Sabadell, que, a més, són clients del banc.