Jo no tinc la fórmula màgica però intueixo que seria molt més intel·ligent fer-nos els sords

Doncs això, que el món no s’ha aturat mai ni un segon. I després de la nit ve el dia. I el dia arribarà. Oh!, el món.

Jimmy Fontana va cantar a l’evidència amb una cançó optimista. Perquè, evidentment, és cert que després de la nit, sempre ve el dia però no sempre el nou dia és millor que la nit que hem deixat enrere. I menys últimament. L’esperem lluminós i bonic però massa sovint s’aixeca gris i merdós. És per això que entenc l’hàbit d’arrencar els anys que anem sumant amb una allau de bons desitjos.

M’imagino que milers de persones heu desitjat que s’allunyi la pandèmia. O, si més no, que la covid passi a ser una grip. Que el Barça torni a ser gran i la llum baixi de preu. Que els independentistes deixin de barallar-se i que s’impulsi una comissió d’investigació per aclarir la implicació de les clavegueres de l’Estat espanyol en l’atemptat de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost del 2017. I m’imagino que també heu desitjat que la vida sigui més barata i assumible. Que Twitter desaparegui o que els haters callin per sempre. O que tingueu més temps per a vosaltres i que les xarxes socials no us esclavitzin.

I estic convençut que milers de persones heu pronunciat la frase estrella del segle XXI: “Aquest any, sí! Aquest any faré esport.” Aquest any aniré al gimnàs. O caminaré 10.000 passos diaris. O aniré a córrer mitja horeta cada dia, malgrat l’instint gandul que acompanya la nostra espècie ens aclofi al sofà i ens faci sentir bé quan descansem per no malgastar energia. I és que el cos és savi i en gastem molta, d’energia, només per viure i pensar, que desgasta molt. I és que el cervell consumeix entre el 20% i el 25% de la nostra despesa calòrica.

I no sé si és perquè descansem poc però rumiem poc o malament. I davant l’atac frontal de l’espanyolisme ranci, que vol aniquilar sense miraments la nostra llengua, entrem a la discussió i als debats estèrils. I contribuïm a fer que la pilota es faci grossa, a la magnificació d’un conflicte lingüístic inexistent. I això és el que ells desitgen: escampar la merda que els convé, amb la denúncia del 25% del castellà a l’escola de Canet de Mar o amb el blat de l’Atrapa’m, si pots.

Jo no tinc la fórmula màgica però intueixo que seria molt més intel·ligent fer-nos els sords i fer, sempre, el que ens sembli. I, mentre ells criden, que la nostra resistència sorda desactivi el megàfon. Perquè, potser així, en aquest món que no s’atura, després de la nit sí que arribarà un nou dia molt més lluminós i bonic en què el catalans puguem viure convençuts que la nostra llengua, com el blat, és a la saca i ben lligada.