Impunitat
Més que nova Setmana Tràgica l’hauríem de batejar com la Setmana de la vergonya –tal vegada encara hi serem a temps, perquè això va camí de convertir-se en el Mes de la vergonya, si no més–. Els abusos i excessos de tota mena que han comès els tres cossos policials espanyols (considerar la Brimo part de la policia catalana és un acudit) tenen un nom ben conegut: brutalitat. També podríem sotmetre a anàlisi detencions i càrregues, i fins i tot segrestos. I arbitrarietat. I repressió. Mireu si n’hi ha, de mots de la vergonya. Però aquesta setmana m’estimo més quedar-me amb el que tal vegada fa més mal de tots: impunitat.
Si us digués que prové del terme grec poîné us quedaríeu força igual; en canvi, si dic que deriva del llatí poena, és a dir pena, ja agafa més sentit: de pena també en provenen penal, penalitat, penar, penible o penós. Com és fàcil de suposar, el manteniment d’aquesta U de la primera síl·laba té a veure amb l’evolució del diftong que hem vist a la matriu grega: oi. Que encara que ens soni menys que no pas la forma amb E, és majoritari a la família: punir, punible, punició, punidor, punitiu… Per a la majoria de nosaltres formen part del llenguatge culte, o com a mínim formal, però jo els tinc un afecte especial perquè em recorden un amic amb el qual compartíem animadversió envers aquella mena de gent que parlen per parlar, paradigmàticament el tertulià que excreta frases simplement perquè ha d’omplir minuts però que en realitat sap ben poc, de vegades gens, del tema que escomet. És una espècie molt freqüent, tant a dins com a fora dels mitjans, i aquest amic meu sempre feia servir l’expressió (crec que encunyada per ell): “En Tal desbarra impunement” (desbarrar també és un verb fantàstic: “Perdre la moderació, dir disbarats o inconveniències”). El fet que qualsevol pugui envair el nostre espai sonor proferint les ximpleries més absurdes sense que se’l pugui castigar ja és empipador; però que un estat que hauria d’acollir les demandes dels seus ciutadans es dediqui a reprimir-les mitjançant l’ús de la força bruta i que això, lluny de ser castigat, rebi el premi de lloances i condecoracions repugna al més elemental sentit de la humanitat. Si desbarrar impunement és una cosa que s’hauria d’aprendre a evitar, reprimir impunement hauria de ser incompatible amb una concepció democràtica de la societat. De fet, és¡ incompatible amb aquesta concepció. Per això ara com ara no podem dir que Espanya sigui un estat democràtic. Ara com ara és la vergonya d’Europa. I un dia o altre haurà de rebre la justa punició que s’ha guanyat.