Innovació tecnològica o revolució social, o ni una cosa ni l’altra?
Quan fem servir el concepte comunitat energètica, ens imaginem una entitat amb unes atribucions incertes, però que intuïm que ens beneficiarà ja que diputacions, ajuntaments i entitats socials en fan molta difusió i ens conviden a parlar-ne.
Tot i no tenir-ho clar, la primera part, comunitat, sembla interpel·lar-nos i incloure’ns, i la segona, energètica, ens fa venir al cap l’elevat preu que té des de fa uns mesos, però per la seva història també ens fa pensar en portes giratòries, oligopoli i altres referències, totes negatives. Per sort, quantificant la ciutadania que assisteix a les xerrades, sembla que la suma de les dos paraules obre expectatives positives.
Compartir energia no té res d’innovador ni de modern, ja que fa segles cap família es quedava sense llenya per cuinar i escalfar-se si no podien anar a buscar llenya per qualsevol circumstància, mentre hi hagués altres que n’hi deixessin o donessin de la seva, i fa dècades que ningú es quedava sense butà, mentre algú de la seva comunitat tingués una bombona de recanvi. Això eren comunitats energètiques, basades en solidaritat i en unes fonts energètiques fàcilment transferibles.
Hem passat dècades d’individualisme en què cadascú, tancat a la seva llar, s’ha cregut dominador del món gràcies a interruptors i endolls amb els quals encenem i apaguem el llum i s’alimenten els electrodomèstics. Hem viscut una llarga època d’energia il·limitada i barata, a l’abast de qualsevol que la pugui pagar. L’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que han provocat un fenomen fins ara desconegut d’escalfament global que accelera el canvi climàtic, té relació directa amb l’ús de combustibles fòssils per a l’activitat humana i això és el que totes les administracions volen aturar. Com a alternativa a l’ús de combustibles fòssils tenim les energies renovables, és a dir aquelles que podem fer servir sense comprometre les generacions futures.
Per assolir objectius de descarbonització es busca l’electrificació de la major part de la nostra activitat, que tindrà sentit si l’electricitat que s’utilitza prové de fonts renovables, però l’impacte serà encara major si es fa de forma eficient i distribuïda.
Serà eficient si és de proximitat i es redueixen o eliminen les pèrdues degudes a les distàncies, i serà distribuïda si en lloc de grans centrals es fa amb petites generacions a prop dels punts de consum, facilitant que en lloc de requerir grans inversions ho puguin afrontar economies domèstiques.
Tot això ens porta a allò que dona sentit a les comunitats energètiques. Consisteixen a ajuntar les voluntats de ciutadania, administracions locals i pimes, que siguin capaces d’escollir teulades grans, com ara la d’un pavelló esportiu, un teatre, una cooperativa o una empresa, per fer una instal·lació única de plaques solars, i que l’electricitat generada es comparteixi entre els participants seguint unes poques regles.
És molt més econòmic posar trenta plaques a una sola teulada que posar tres plaques a deu teulades i suportar de forma conjunta els costos que poden afectar la instal·lació.
El següent pas serà acordar la governança de l’entitat, però ja hi ha moltes experiències de les quals aprendre.
Recomano <www.comunitatsenergetiques.com>