Només et pot decebre aquell en qui confies, aquell en qui creus

Jo havia anat a alguna Festa de la Rosa. Ho reconec. I reconec –també– que hi havia anat amb il·lusió. Potser és cert que en aquells temps vivia a l’interior d’una família socialista de conviccions i sentiments i que una s’acaba deixant endur per l’amor, però també és cert que, si no m’hagués sentit pròxima a les idees que s’hi propugnaven i aplaudien, no hi hagués anat. No eren les meves idees, mai he militat enlloc, però eren unes idees afins. Us estic parlant de fa potser 12 anys, 10 com a màxim. I no m’hi sentia incòmoda. Sovint em pregunto què ha passat en els darrers 10 anys perquè avui, veient les imatges de la Festa de la Rosa del cap de setmana passat i llegint-ne els titulars i recordant el Primer d’Octubre de fa dos anys i rebent cartes del Raül o del Jordi em senti a les antípodes de tot això, em senti als antípodes dels símbols i dels aplaudiments dels militants que s’hi van congregar. Mireu, intentaré ser franca (com sempre). Ha passat tot això, justament. Han passat 10 anys. I ara soc independentista. No vull continuar a Espanya. No ho vull. I cada dia menys. És ben cert que potser a mi, abans, m’interessava més l’eix social que l’eix nacional i que em preocupava molt més la lluita per les injustícies socials que la de les reivindicacions nacionals. Ara no. Ara crec que una cosa va lligada a l’altra. I que no hi podrà haver canvi social de debò si no hi ha canvi nacional. I que viure sota el paraigua d’Espanya, aquí a Catalunya, ens allunya dels dos eixos d’acció: el social i el nacional. Algunes de les idees socials del PSOE les podria continuar signant. No soc pas cega i ja entenc que la proposta de les dretes és mil cops pitjor, si ets persona. Ja no diguem si aquesta persona és dona o immigrant o pobra o lesbiana o té cap mena de discapacitat. I dit això també afirmo que no, que no en firmaré cap. I sabeu per què? Perquè no els entenc, els socialistes. No me’ls crec. Perquè sent com són gent d’esquerres i federalistes i progressistes: com poden no obrir boca davant les últimes detencions a Catalunya de persones com tu o com jo? Com poden amenaçar; com poden no asseure’s a dialogar; com poden dir que no a un referèndum pactat; com poden mirar cap a una altra banda quan es parla del judici de l’1 d’octubre? I és precisament amb els socialistes que estic més enfadada. Perquè m’han decebut, sí. I continuo sent sincera: només et pot decebre aquell en qui confies, aquell en qui creus. I jo hi confiava, sí. I hi creia –fa anys–, també. Ara els demanaria que em tornessin les meves festes de la rosa si fos possible. Malgrat el dolor d’aquell dia: jo soc 1 d’octubre.

Només et pot decebre aquell en qui confies, aquell en qui creus

Jo havia anat a la Festa de la Rosa