El plor, un altre tabú. Potser perquè l’associem a la debilitat quan en realitat és un símptoma de fortalesa

Doncs això, que Santiago Segura, el director i actor de cinema, em va dir: “Soy un llorón. Yo veo una película y lloro. Y en mi vida privada, también. Por ejemplo, mi madre, con 64 años, tuvo un cáncer. Y cuando te lo dicen, ¿qué haces? Yo tenía dos casas y le dije al médico: las vendo y la llevamos a Houston. Ni Houston ni nada, respondió. No tiene cura. Las cosas que no están a tu alcance resolverlas te generan impotencia. Y esa impotencia me da ganas de llorar.” Ara treballo en un programa de televisió que carrega gent dins d’un cotxe i els porta a fer un volt per xerrar de la vida. I, últimament, dins del cotxe hem parlat de plorar. Ramon Gener, presentador del programa This is Art: “Quan em vaig adonar que mai no cantaria òpera com jo volia, vaig plorar com un beneit.” Carla Simon, directora de la pel·lícula Estiu 1993, multipremiada als premis Goya i als Gaudí d’enguany: “Quan va morir la meva mare no vaig plorar, tenia un sentiment de culpa molt gran.” I Espartac Peran, presentador del programa Enganxats: “Vaig plorar quan van morir els meus pares i no he pogut plorar mai més. Aquest és el problema.” Plorar. El plor desconsolat. Aquell plor que vessa. Que mulla. El plor sec. Letal. Aquella llàgrima que baixa per la galta sense avisar. Traïdora. El plor de l’estómac. De ràbia. El que sacseja tot el cos. De riure. El que provoca calfreds. El que surt del cor. Aquell plor que mai s’atura. Aquell que s’amaga. I aquell altre que mai ve. Quants cops hem plorat a la vida. Pel dolor d’una pèrdua o, simplement, per por. I que poc que n’hem parlat. O gens. El plor, un altre tabú. Potser perquè sempre l’hem associat a la debilitat quan, en realitat, és un símptoma de fortalesa. Però comencem a parlar-ne. Homes i dones. A dir obertament que ens fa plorar una pel·lícula o una fotografia de fa uns anys. I els fills. I els pares. I els amics. I un prat glaçat. I un bany al mar. I aquella cançó. I aquell sabor. I aquell viatge. I aquella ciutat. I aquell silenci. I aquesta realitat. Crua. Feridora. La del règim del terror. Que tanca polítics a la presó. Que empresona rapers. Que inventa causes violentes contra ciutadans que només s’havien resistit pacíficament. Que vol eliminar la nostra llengua, la nostra educació, la nostra tele. I la nostra veu. I quan dic “nostra”, vull dir de tots els catalans. Dels qui volen poder viure en un estat independent i dels que volen dir que “No”, dels qui desitgen continuar a Espanya. És aquella impotència. La de les coses que no depenen de tu. Que no pots resoldre. Aquella impotència que fa ganes de plorar.

El plor, un altre tabú. Potser perquè l’associem a la debilitat quan en realitat és un símptoma de fortalesa

Jo ploro, tu plores…