Una de les raons per les quals ser editora és un dels millors oficis del món és tot el que aprens amb cada llibre editat

Una de les raons per les quals ser editora és un dels millors oficis del món és tot el que aprens amb cada llibre editat i, en moltes ocasions, la relació que estableixes amb els autors. I la Carme Junyent ?que va morir aquest diumenge? i les seves obres en són un molt bon exemple. La Carme a qui, tal com ella explicava i agraïa sovint, un editor (Xavier Folch) li va canviar la vida, des de 1986 havia anat publicant la majoria de les seves obres a Empúries en català i a Octaedro en castellà. Jo anava seguint la seva activitat i, a més, el 2009 ens havíem intercanviat alguns correus amb l’excusa de la publicació de Transferències: la manifestació dels processos extralingüístics en les llengües del món, un llibre d’encàrrec, coordinat per la Carme, que ens havia arribat a través d’en Llorenç Comajoan, professor de la UVic-UCC. Per això, quan el 2015 a Eumo vam decidir tornar a impulsar la col·lecció d’assaig de llengua, m’hi vaig posar en contacte per proposar-li que escrivís un llibre. Hàbil i múrria com era, vaig sortir de la trobada al seu despatx sense cap resposta concreta sobre la meva petició però amb un original per valorar que ella estava tancant i que havia escrit paral·lelament a una recerca que havia fet a les escoles de l’Anoia. Editar aquest original que vam titular Escoles a la frontera, l’any 2016, em va permetre aprendre sobre escoles, sobre llengües, sobre geografia... i va ser una excusa per conèixer la comarca de l’Anoia (la Carme es va proposar presentar-lo a cada poble i a Eumo ens agradava acompanyar els autors a les presentacions). Però sobretot em va servir per compartir estones amb la Carme i conèixer una acadèmica amb una gran capacitat i voluntat de divulgació, per descobrir la seva dèria per les llibreries i el seu vici de comprar llibres, per conèixer una dona empàtica, irònica, generosa i agraïda, per descobrir que patia el trastorn conegut com a prosopagnòsia i em va servir, també, per iniciar una relació que hem mantingut durant tots aquests anys. Més endavant, el 2021 i gràcies a la incorporació d’en Pere Comellas com a coautor, vam acabar publicant aquell text que feia temps que li havia demanat, Els colors de la neu. Quan aquest títol va sortir a la venda no feia gaire que havia publicat El futur del català depèn de tu a La Campana i acabava de sortir El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny a Viena. I... em va trucar i em va dir: “Ens podríem veure?” I d’un dinar al Casino de Vic en va sortir la concreció de Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, que vam publicar el setembre d’aquell mateix any i que és una d’aquelles obres que costen tant de trobar: bon contingut, connexió amb els debats que hi ha a la societat... i èxit comercial! I amb el nou llibre novament vaig aprendre d’aquella dona sàvia que no estava per imposicions, d’aquella dona activista, feminista, valenta i lliure! El 17 de juny vaig rebre un whats de la Carme que deia “Ens podríem veure algun moment a Barcelona dilluns o dimarts? I si vens de cap de setmana també”. Ingènua de mi (i “mala lectora” perquè havia d’haver tingut en compte que habitualment la Carme només feia servir el whats per qüestions puntuals i que no m’hauria proposat de trobar-nos el cap de setmana), vaig pensar que devia tenir algun projecte entre mans i que volia quedar per parlar-ne. Però no, no tenia un nou projecte, volia que sabés que es moria i que havia fet una llista de persones que apreciava i a les quals ens ho volia dir personalment. I jo només puc dir: quin privilegi haver pogut formar part de la llista!

Una de les raons per les quals ser editora és un dels millors oficis del món és tot el que aprens amb cada llibre editat

La Carme Junyent, autora