La cultura és dels mascles
El mateix Ministerio de Cultura y Deporte –agosarats ells– ha encarregat un estudi per veure si la Llei orgànica per a la igualtat, de l’any 2007, s’aplicava correctament als òrgans públics que depenen del Ministerio. També hi han valorat els treballadors autònoms que, en el món de la cultura, són molts –i això donaria per un altre article sobre la precarietat del sector, que ara no toca–. L’estudi ha vist la llum i, oh sorpresa, sorpresa, sorpresíssima, el 82% dels càrrecs que prenen decisions en cultura són homes.
Heu sentit mai a dir que la cultura i l’educació són el territori on és més fàcil que una dona arribi a àmbits de poder? Conselleries, regidories, direccions? Jo sí. Ho he sentit. I les estadístiques així ho diuen també. És a dir, imagineu-vos! Si en aquests entorns és on les dones assumeixen més poder i ep, del poder real, del de debò, n’assumeixen només un 18%, com ho veieu tot plegat?
Hi ha més alumnes de gestió cultural dones que homes. En una proporció molt més alta. Elles són més a les aules i són més a les àrees baixes i intermèdies de la cadena de producció, distribució, exhibició, gestió i creació cultural, però ells manen. Dels deu grans equipaments culturals d’Espanya només en un, la Biblioteca Nacional, està sota la direcció d’una dona, Ana Santos. Els museus, els teatres, la recerca cultural, continuen en mans d’homes. Un 82%. I aquest és dels sectors amables amb les dones, eh? No ho oblideu.
Les polítiques de paritat i les lleis d’igualtat poc serveixen si a l’hora de la veritat, si en la realitat de cada dia, no les apliquem amb condicions. Pot canviar la mirada sobre l’art, sobre l’escena, sobre el fet cultural, si no canvien les mans que la gestionen? Paradoxalment, a més, les grans consumidores culturals són dones. En tots els sectors menys en el del cinema, on els dos gèneres el consumeixen per igual.
La dona consumeix, la dona és el públic, però els creadors i els que manen són homes. Si, sí, he dit els creadors, perquè aquest estudi –ja ho he dit: agosarats ells– ha rascat una mica la superfície i, és clar, posats a mirar, ha observat què compren (d’obres d’art), què programen (de produccions escèniques), què promouen (de beques i premis) tots aquests homes que manen i oh, segona sorpresa majúscula: els homes compren, programen i premien homes. Només el 25% de les noves adquisicions per a museus els han creat elles, només un 11% de produccions les han dirigit elles i només un 40% de les beques i els premis, per a elles.
No em posaré a parlar de meritocràcia perquè no em ve de gust. No em crec que els que en saben més de tot encara ara, ara com ara, siguin els homes de mitjana edat. Que no, que no m’ho crec.
Fotem canya a les arrels del problema de veritat: el masclisme inherent, la conciliació, la vida familiar, les renúncies, el sostre de vidre i l’ajudar-se entre ells com a exemples per entendre que aquest 82% de càrrecs en mans de mascles no és justa ni per a les gestores culturals ni per al públic ni per als artistes ni per al món.
Exposar les dades ha estat valent. I les dades fan plorar. Ara fotem-ne alguna cosa, Ministerio. No ho sé, potser, qui sap, aplicar la llei del 2007 que deu estar avorridíssima de no servir per a res.
Ferenc Pinter (1931-2008) / Facis Cortina