L’infant, quan es faci gran, entendrà que la màgia, la de debò, sí que és l’amor. I que no hi ha res més gran que aquest amor, res més màgic

Heu descobert mai que una cosa que crèieu amb totes les vostres forces era una mentida? Posem per cas, com a exemples: la independència de Catalunya a tocar, la imparcialitat de la justícia, la igualtat entre persones de diferent raça, procedència o sexe o sí –per què no dir-ho–: que els Reis Mags ni són reis ni són mags ni existeixen. Descobrir una veritat, una certesa, una cosa que sap tothom i tu no la saps costa horrors de digerir-la, sobretot si no t’ho esperaves. Per continuar amb els exemples: a mi això de la-independència-a-tocar ja em va començar a semblar difícil quan els nostres líders escollits democràticament o eren a la presó o eren a l’exili, quan no ens posàvem d’acord ni volent i quan no vam parar tot el país, sencer, quan tocava, indefinidament, després de les hòsties rebudes el Primer d’Octubre. Hi ha veritats que veus a venir darrere la mentida o la il·lusió o l’esperança. Veus que treuen les orelles, com el llop, entre les branques dels arbres del bosc. La veritat, doncs, quan la saps, no et deixa fora de combat, només et convenç, una mica més, que la màgia no existeix i que creure-hi és d’il·lusos, de somiatruites. Ara, quan la veritat t’arriba, de cop i volta, sense veure-la a venir d’enlloc, sense ni ensumar-la… aleshores l’hòstia és encara més dura que la de l’1 d’octubre. Et deixa fora de joc. Totalment. Sumida en una mena de pèrdua de rumb i de referents. Que exagero? Pregunteu a algun infant que no s’ho esperava què va pensar o sentir quan va saber la gran mentida de la il·lusió dels Reis d’Orient. En aquell moment, segurament, la mare el va abraçar fort i li va dir que la màgia sí que hi era. Els Reis d’Orient, no, però la màgia, sí. La màgia era que aquella nit meravellosa del 5 de gener, cada any i any rere any, tothom busca la manera de fer feliç algú que estima fent-li un regal bonic, una sorpresa, alguna cosa especial per a ell. La mare li va intentar demostrar que la màgia més gran és l’amor. Aquest amor que les persones ens demostrem –i que sobretot demostrem als més petits– la nit de Reis. L’infant, segurament, no va entendre pas això de l’amor com a sinònim de màgia quan la mare li va explicar. En aquell moment, la veritat el va deixar KO. Se sap víctima d’un engany perpetrat per tothom que ell estima i en qui confia. I descobreix que si els Reis, res… el tió, el Pare Noel i la Fada de les Dents –o, a casa, el Ratoncito Pérez–, doncs igual, tu, mentides una rere l’altra. Una mica com tot el que ha vingut després de l’1 d’octubre. L’infant, quan es faci gran, entendrà que la màgia, la de debò, sí que és l’amor. I que no hi ha res més gran que aquest amor, res més màgic. I entendrà que la màgia és en les petites coses, no en les grans promeses o les grans cavalcades. La màgia brilla en trobar el regal que esperaves, la justícia que necessites i la igualtat que li cal al món. Que curts que anem de màgia. De la de veritat.

L’infant, quan es faci gran, entendrà que la màgia, la de debò, sí que és l’amor. I que no hi ha res més gran que aquest amor, res més màgic

La màgia. La de veritat