No poso Berlín a la llista de ciutats per tornar-hi, però sí a la de les ciutats que més m’han ensenyat

He passat tres dies a Berlín. No hi havia estat mai malgrat que formava part de la meva llista de ciutats pendents. Confesso que no ha passat el filtre de les ciutats a les quals tornar. No m’ha agradat gaire. Molt gran, estranya, partida, poc bella. I si bé tot això és cert, també és cert que és una ciutat que m’ha alliçonat. No sé si ho poden fer això les ciutats, però així em sento de tornar-hi. Berlín –i Alemanya per extensió– m’han donat una lliçó. De les bones. De les senzilles. De les que s’han de gravar a foc a les parets de la casa i de l’ànima. La lliçó: “No ho oblidis.” Sí. Així. No oblidis les coses, les històries, les persones, les guerres, els morts, les vides, el patiment, el terror, l’amor, la vida, la pena, l’alegria. No ho oblidis. Parla-ho, explica-ho, recorda-ho, commemora-ho, treballa-ho, fés-ho, recorda-ho, recorda-ho, recorda-ho. Una doble línia de llambordes creua la ciutat infinitat de vegades resseguint el traçat del mur que va separar berlinesos de berlinesos després de la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. Una derrota que va implicar el final d’un horror i l’inici d’un altre. La memòria selectiva sovint en recorda un més que no pas els altres, d’horrors, però malauradament se succeeixen i això Berlín ho sap. Ho sap i ho explica i ho senyala i ho recorda. Llamborda a llamborda, museu a museu, cartell a cartell, placa a placa, tros de mur a tros de mur. Berlín no és una ciutat per als turistes. Diria que ni tan sols és una ciutat per als berlinesos. Berlín és una ciutat per a la memòria. Una memòria que fa de fil conductor de la història de la ciutat, de les visites dels turistes, dels busos, de les fotografies. Una memòria terrible. La memòria d’una ciutat que ha patit i ha sigut estendard de les atrocitats més ferotges del segle XX. Quin segle, el segle XX, estimats. Quin segle. Per no oblidar-lo. De Berlín a Sachsenhausen. Amb tren. I allà, com en altres camps de concentració, la memòria feta monument. L’horror fet commemoració. L’explicació històrica, testimonial i vívida de la negror més absoluta de l’ànima humana. Torno trasbalsada de Berlín. I també interpel·lada. Una societat que treballa la memòria, que l’explica, que la visibilitza, per més horrible que sigui, és una societat avançada. Ho crec fermament. Podrien haver dinamitat els camps de concentració després de l’horror –doble, en el cas de Sachesenhausen: primer, camp de concentració nazi i després, camp de treball rus amb el mateix final per als presoners malauradament– i fer veure que tot plegat no havia passat mai i no havia sigut tan greu... Però no. S’han dedicat a explicar-ho, a commemorar-ho, a recordar-ho tot. I això els fa més nobles, més sincers. A casa nostra falta tant, això. Però tant! No poso Berlín a la llista de ciutats per tornar-hi, però sí a la de les ciutats que més m’han ensenyat. I no ho oblidaré. Ho prometo.