Començo a estar cansadíssima de veure campar impunement els franquistes

Heu vist els vídeos de la manifestació fatxa a Madrid? Sí, la de la colla de gent reunida per commemorar que un 20 de novembre de fa 43 anys fa morir un home. No és un home qualsevol ni una efemèride qualsevol ni aquests 43 anys passen en un ambient qualsevol. Que si traslladar-ne les restes o no, que si Espanya encara és franquista o no, que si tot s’hi val en la llibertat d’expressió… No cal que us digui com em rebenta tot això. Això del franquisme, vull dir. Començo a estar cansadíssima de veure campar impunement els franquistes. I no pels carrers, no, sinó per les sales dels jutjats, a les reunions dels polítics, a la rància monarquia i a tantes i tantes esferes de la nostra societat actual. Estic cansada també de les vares de mesurar diferents, dels criteris desiguals i de les condemnes heterogènies en funció de qui piuli, de qui canti, de qui amenaci o de qui campi. N’estic fins als ovaris! D’aquesta maldat. Sí. Maldat. Pura. Perquè tothom pot defensar el que creu –és clar que sí–, però sense trepitjar ningú, sense malferir ningú, sense atacar ningú. La llibertat d’un mateix acaba on comença la de l’altra. Suposo que això, als franquistes, se’ls va oblidar d’aprendre. Oh sí, i tant que sí i ho dic ben alt: perquè no respecten res ni ningú; ni els morts ni els vius; ni els oblidats ni els recordats de tota la barbàrie que van suposar tants anys de dictadura. Que campin pels carrers impunement és una vergonya i una merda. Perquè al cementiri del meu poble hi ha una fossa comuna de morts pel franquisme que ningú no sap qui són. I com al meu poble, a tants i tants altres. I a llocs que no són cementeris, sinó cunetes, camps, descampats o runes de ciutats. Però tornem al present. En aquesta manifestació fatxa, rància, maleducada i eixelebrada hi van intervenir tres activistes de Femen. Un grup feminista i contestari que actua de manera radical, si voleu, contra el que elles consideren injustícies. El lema que exhibien sobre els seus pits nuus deia: “Fascismo legal: vergüenza nacional.” No hi podria estar més d’acord. Però sabeu què? Van acabar a terra. Van rebre cops, escopinades, insults, empentes, les van estirar pels cabells, tirades a terra i els van clavar puntades a tot arreu. Qui? Els de la manifestació fatxa. Perquè sí, tothom té dret a manifestar-se, oh i tant que sí. Les tres activistes van acabar detingudes. Per un presumpte delicte d’exhibició i alterament de l’ordre públic. Abans, però, quan un policia en tenia a una d’elles emmanillada, un masclista fastigós dels de la mani fatxa va aprofitar per tocar-li els pits. Impunement. Em fa tan fàstic tot plegat que l’únic que us puc dir avui és que més val que el món s’acabi ràpid, perquè aquesta mort lenta de la bondat i la bellesa que estem vivint i consentint és trista, intolerable i insuportable. Exactament igual que tota la colla de franquistes que encara corren per aquest món.

Començo a estar cansadíssima de veure campar impunement els franquistes

La mort lenta de la bondat