La felicitat no és un concepte únic. Cercar-la i trobar-la és el gran motor vital

Doncs això, que un amic em deia dilluns: “Vivim el pitjor moment per ser feliços.” De fet, els efectes directes de la pandèmia li donen, d’entrada i de forma indiscutible, la raó. Perquè és evident que és molt complicat conviure amb la pèrdua, de cop, de les persones més properes i estimades. És impossible conviure amb l’adéu despullat. Sense poder donar la mà als fills, als pares o als avis. Sense poder donar-los la mà. Sense poder abraçar-los. Sense poder plorar plegats. Perquè és impossible conviure amb un dol encallat. Amb la tristor a l’estómac i al fons de l’ànima. Perquè també és evident que és molt complicat sobreviure sense feina. Sense ajuts i amb deutes. I conviure amb les il·lusions i els somnis capats. I amb els objectius somorts al fons del calaix de la memòria. És evident, també, que és molt difícil conviure amb un nus a la gola. El nus de la incertesa més absoluta. Per tot. I en tot. I el nus de la impotència que provoca no tenir resposta a cap de les preguntes dels més joves. De què faran i com ho faran. I, sobretot, de qui seran. L’autoajuda barata, que ha viscut sempre de les evidències, ha clamat a l’engròs –o sigui, a base piles de llibres impersonals i insípids– que la felicitat depèn sempre d’un mateix. Of course! Perquè la felicitat no és un concepte únic. Ni global. I cercar-la i trobar-la és, sens dubte, el gran motor vital. Intueixo que des de fa anys, l’ideal de felicitat, per a molta gent, havia passat del pòsit immaterial al material. Al crematístic. Al possessiu. Però aquesta pandèmia que ens ha canviat radicalment la vida intueixo que ha tornat a transformar el concepte de felicitat. Perquè veig molta gent feliç, simplement, amb un plat d’arròs o un ou ferrat. O amb un cafè curt i intens. O amb un gol. O amb una estona de lectura. O amb una simple conversa. O amb una llar de foc encesa. O amb un somriure. O amb un projecte laboral. O amb una mirada i uns ulls que brillen. O amb un dibuix. O amb una cançó. O només amb quatre notes. Perquè veig molta gent feliç anant un vespre de teatre. O amb una cervesa fresca. O seient en un banc i badant una estona al bat del sol. O amb la trucada d’un amic. O amb la pluja que et mulla el clatell. O amb una caminada. O amb una mà que t’agafa l’espatlla. O amb un fill que arriba a casa. O, simplement, amb un bri d’aire respirat amb pau. Un canvi de paradigma que no em sembla gens malament. I enmig d’una nova normalitat de merda hi podem trobar una nova felicitat. És per això que avui, divendres, encara no sé si l’amic que vaig trobar dilluns tenia raó o anava, realment, molt desencaminat.

La felicitat no és un concepte únic. Cercar-la i trobar-la és el gran motor vital

La nova felicitat