Com podríem explicar-nos i com podríem entendre el món, sense narrativa?

Em conviden a conduir una xerrada en una biblioteca entre dos escriptors amb novetat editorial. La proposta m’obliga a llegir els dos llibres buscant-hi punts de connexió, com si hi rastregés un crim. No és gens senzill, perquè el gènere i el propòsit de Ferran Torrent i Núria Cadenes són molt diferents, però sobretot perquè són dos autors que tenen una veu literària potent i singular. Hi ha llibres que semblen escrits per una intel·ligència artificial i n’hi ha que tenen vida i se’n van per camins indòmits. Ferran Torrent recupera a El jo que no mor un dels seus sospitosos habituals, el mític Regino, per explicar què hi havia sota la façana casposa de la València de mitjan anys 60, quan per fi la dictadura va airejar la costa gràcies al turisme, encara que fos a contracor. “Crec que allà hi va haver el canvi real de règim, per molt que la Transició arribés després”, diu l’autor. Torrent prepara un marc polític, històric i arquitectònic realista i hi fica una trama envitricollada i fascinant amb vedets, agents del Mossad, falangistes, comunistes i un telefonista de metre quaranta. Tot és ficció, però al mateix temps tot està esquitxat de veritat, perquè hi parla d’ideologia, de burocràcia, de lleialtat, de justícia, d’amor, de com “les amistats van unides al caràcter de cadascú”. El llibre de Núria Cadenes es podria veure com el negatiu: a partir del maó de la realitat, ella puja una paret de literatura. La llavor de la història sorgeix de relats autobiogràfics, d’investigacions d’historiadors, fins i tot dels diaris, però és la seva imaginació la que dota cada escena i personatge d’una humanitat En carn i ossos, que és el títol del recull de relats. Hi ha fins i tot un conte sobre els seus pares, que van ser arrestats al final del franquisme i van intentar escapar-se corrent però sense deixar-se anar de la mà i sense abandonar la màquina d’escriure que traginaven. Van acabar a Via Laietana. Si en la novel·la de Torrent tot és inventat però podria arribar a ser factible, en el de Cadenes el més increïble és el que és veritat. La realitat i la ficció són el millor matrimoni per a la literatura. No cal especificar on acaba l’un i comença l’altre, es necessiten i s’alimenten. Diu el tòpic que “la literatura és una mentida que diu la veritat”. I és per això que els relats ens tenen abduïts, fascinats, fins i tot encadenats. Perquè, com diu Albert Sánchez Piñol, “no és que la narrativa ens faci millors persones, és que ens fa persones”. Com podríem explicar-nos i com podríem entendre el món, sense narrativa?

Com podríem explicar-nos i com podríem entendre el món, sense narrativa?

La realitat de la ficció