La roba estesa
Doncs això, que recordo de petit anar a Porto, Nàpols i Palerm. I, juntament, amb Sarajevo, Lisboa i Roma, aquestes són, sens dubte, les meves ciutats.
Vaig tenir la sort de viatjar de nen amb els meus pares. Carregàvem una tenda canadenca al maleter d’un Simca 1200 i encaràvem l’aventura: voltar per Europa amb només un mapa de carreteres i una guia de càmpings sota el braç. A Suïssa em va caure la primera dent, a Iugoslàvia vaig tastar el primer kèfir, a Roma em van comprar la bandera del Milan, i vaig pujar a la Torre Eiffel quan era encara a la panxa de ma mare. La globalització no existia. I el centre de les ciutats tenien personalitat pròpia. Comerços autòctons. Viandes del lloc. Arengades fumades. Formatges diferents. Xucrut, gulaix i strudel de poma. Lasanya, pesto i pa moreno. Fondue, raclet i uborka amadina. O sigui, amanida de cogombre. L’únic que no m’agradava de nen. I el que vaig demanar en un restaurant de Budapest pensant que uborka amadina seria una amanida variada, però no: era únicament i exclusivament una amanida de cogombre. Al bar de la plaça principal de Saferana, un poble de Sicília als peus de l’Etna, vaig esmorzar un meravellós entrepà de gelat. Una palada de stracciatella dins d’un brioix tallat pel mig. Era el que menjava tothom, allà i aquella hora. Un esmorzar llavors allà ben quotidià però ara i aquí elevat a postres d’alta gastronomia. I a Porto, Nàpols i Palerm em vaig enamorar. Del bullici, del soroll, de l’olor de peix, dels mercats improvisats, dels ciclomotors, dels aparcaments desordenats, de les pilotes que botaven carrer avall, dels crits de la mainada i de la roba estesa. De les samarretes de colors, de les calces i els calçotets aguantats amb pinces. Dels llençols estesos que tocaven a terra i que els vianants miraven de no trepitjar.
Tinc la sensació que ara i aquí la criminalitzem, la roba estesa. Perquè mirem de no mostrar-la, mirem d’evitar-la i, fins i tot, en determinats llocs, la prohibim. I així anem, despullant les ciutats de vida. Recordo una conversa amb el Vicenç Sáez de Tejada, activista cultural de Granollers mort sobtadament aquesta setmana. Érem al Teatre Auditori de Granollers i ell acabava de tornar dels EUA, de veure la seva filla. M’explicava el viatge i l’experiència. I estava compungit per la despersonalització dels llocs. Pels pobles i ciutats que va creuar, tots plens de centres comercials dispersats però sense centre, “sense brúixola humana ni roba estesa”, deia. Un món sense allò que és essencial: la gent i la seva roba estesa. El teló del carrer. La cortina a la vida.