The Tyets: "Sona un ukelele, veiem la platja al fons / ja s'ha acabat 'la sele' i avui hem vinguts tots"

Doncs això, que nosaltres també en dèiem la sele. Recordo preparar-la mirant el Mundial d’Itàlia: 1990. Fa 32 anys. Estudiant la sele davant la tele. Va ser el Mundial de Schillaci. De Salvatore Schillaci. Totò Schillaci, que va acabar sent, sorprenentment, el màxim golejador d’una competició marcada per l’enfrontament de tot un país, Itàlia, amb un jugador: Maradona. El Mundial de Schillaci i Maradona. I de Lothar Matthäus. I Andreas Brehme. I Skuhravy, Völler i Roger Milla. S’esfondrava la Unió Soviètica, a Sud-àfrica alliberaven Nelson Mandela i Cinema Paradiso havia triomfat als Oscars. I en aquest context, els que llavors teníem 18 anys encomanàvem el nostre futur a un examen. A l’examen dels exàmens. A la prova més determinant i implacable i que, sens dubte, a tots i a totes ens ha marcat la vida: la sele. La sele era i és sempre un roc a la sabata. Una llosa en el present però un bon record del passat. I és que amb els anys, els records es transformen i, a vegades, es positivitzen. I més encara, si el viatge emocional et retorna a l’edat màgica: 18 anys. És el que m’ha passat a mi aquesta setmana, quan he vist la notícia de cada any als informatius: comença la selectivitat, la sele. I he tornat a 18 anys. Quan havia deixat de somiar a ser futbolista però començava a somiar a ser periodista. Quan a casa, la mare, malalta, esperava un fetge per ser trasplantada. Quan passava els estius en un viver de plantes per guanyar quatre virolles i poder comprar-me el meu primer cotxe: un Ibiza del Sol de tercera mà. Quan m’imaginava una vida viatjant pel món, a l’aventura. I quan volia canviar aquest món. I menjar-me’l. Quan els amics i les amigues eren el més important del món. I ja no ho era el piano, que havia tocat durant molts anys. Quan l’estiu sonava en francès: el Galibier, el Luz Ardiden, la Croix de Fer, l’Alpe d’Huez, el Mont Ventoux, l’Aubisque o el Tourmalet. I les tardes les omplia Laurent Fignon, Greg Lemond, Claudio Chiappucci, Pedro Delgado, Claude Criquielion, Miguel Induráin, Gianni Bugno, Eduardo Chozas o Marino Lejarreta. Quan escoltava Supertramp, els U2 i Led Zeppelin. Ahir, la meva filla va acabar la sele, com milers de nois i noies. I segurament, també milers de pares han fet el viatge emocional que he fet jo, mentre, a casa, els joves que encara somien a canviar el món fan sonar sense parar els The Tyets i aquella cançó que diu: “Sona un ukelele, veiem la platja al fons / ja s’ha acabat la sele i avui hem vingut tots.” I comença l’estiu. I aquella sensació que, a 18 anys, s’assembla més al que deu ser la felicitat.

The Tyets: "Sona un ukelele, veiem la platja al fons / ja s'ha acabat 'la sele' i avui hem vinguts tots"

‘La sele’