El tren, ara, és l'infern d'arribar sempre tard. A la feina, a una reunió, a buscar els fills..

Què us hem d’explicar els del Vallès Oriental als usuaris de la Cerdanya, el Ripollès i Osona que no sapigueu? Què us hem de dir del que suposa pujar al tren cada dia des de Puigcerdà, Ripoll, Vic, Balenyà, Tona o Ribes de Freser per plantar-vos a la capital? Poca cosa. O, gairebé, res. Bé, sí, us podem dir que ens hem de sentir uns privilegiats perquè, ara, sembla que faran el traçat definitiu entre Barcelona i Girona i, per tant, el servei hauria de millorar clarament. També us podem dir que sabem que vosaltres heu arrossegat, a la vostra R-3 –que també passa per la nostra comarca–, no només una injustícia, sinó una indecència històrica: una línia obsoletíssima i un servei horrorós. I, per tant, tot i que fa anys que patim retards, avaries i desastres variats, ara us entenem més que mai perquè els que hem apostat per ser bons ciutadans, o sigui, que no volem cremar benzina o, simplement, no podem pagar el vehicle privat perquè el preu del carburant és estratosfèric, estem experimentant que pujar al tren és un autèntic infern. El tren, ara, és l’infern d’arribar sempre tard. A la feina, a una reunió, a una trobada d’amics, a un dinar, a un sopar, a buscar els fills a l’escola, a veure els pares malalts a l’hospital, a la consulta del metge, a unes analítiques o a les extraescolars de la canalla. El tren és l’ecosistema perfecte de la impuntualitat. I és que si no surts amb tres hores de marge, assegurar la puntualitat és una quimera. Ara, per exemple, a l’R-2 nord, la nostra línia, un trajecte que durava 50 minuts pot durar entre dues hores i dues hores i mitja. Molt més del doble de temps. Un desastre. Perquè amb les obres s’han de fer molts més enllaços. I si hi ha retards, no en quadra cap. Tot plegat, un fracàs per encarar el dia a dia amb una mica de dignitat. Un fracàs per a qui vol conciliar la vida personal i la professional. Un fracàs per viure amb una certa calma i placidesa, sense l’estrès d’haver-te d’avançar a tot. Un fracàs que ens obliga a mirar el rellotge cada cinc minuts per decidir si has de marxar abans de la feina o d’una classe de la universitat per poder quadrar els horaris. Un fracàs perquè hem de viure amb els ulls clavats al mòbil, a l’aplicació d’Adif, sobretot, per confirmar o descartar retards. En definitiva, un fracàs perquè, al final, ens passem el dia gestionant el nostre estat d’ànim. Amics de la Cerdanya, el Ripollès i Osona, ens diuen que, anant bé, això durarà fins al febrer de l’any vinent. Ja ens explicareu, als del Vallès Oriental, com us ho feu per viure la vida, aquesta vida que, ara, és en mans d’un tren.

El tren, ara, és l'infern d'arribar sempre tard. A la feina, a una reunió, a buscar els fills..

La vida en mans d’un tren