L’‘afterhour’ elèctric
Doncs això, que els ciutadans estem desemparats. I d’una manera absolutament impresentable. I inacceptable. I indigna. Sí, indigna.
Nova tarifa elèctrica. Anunciada de fa temps. Aplicació: discriminació horària. Trams horaris de consum. Hores punta. Hores planes. I hores vall. Cares totes. Unes, més. D’altres, menys. L’argument de les elèctriques: que els ciutadans canviem els hàbits de consum. Que desplacem el consum a les hores amb menys demanda. I atenció: que acabem pagant menys d’electricitat. En resum, el que ja heu sentit mil cops aquests dies: que els qui tenim la sort de treballar, si volem gastar menys electricitat, haurem de posar la rentadora, l’assecadora i el rentaplats de matinada. I, evidentment, també planxar de matinada. Ja ens ho explicarem –i molt– tots plegats. Ja ho veurem, si això és cert. Si gastem menys de llum. Si aquest argument de les elèctriques és creïble. Ara bé, tenint en compte que alguna d’aquestes empreses ha multiplicat per vuit els seus beneficis en l’any de la pandèmia, és evident que si ara m’hagués de mullar, diria amb fermesa que no. Que no ho és gens, de creïble. I tant de bo m’equivoqui.
Però a banda de saber que els electrodomèstics tindran, a partir d’ara, una vida noctura, fins i tot d’afterhour, què hem de fer els consumidors? Els mitjans de comunicació reaccionen amb temps. I els especialistes convidats s’expliquen. A les ràdios i a les teles. Cada dia. Durant una setmana. La passada. Abans del dia D: dimarts 1 de juny. I s’expliquen bé. Però acaben les seves intervencions, sempre, amb una recomanació: que cada ciutadà pregunti a la seva companyia què és el que ha de fer en funció de la potència contractada. Home! Benvinguts al drama.
Opcions: telèfon d’atenció al client de la companyia. O e-mail. Trieu. I proveu. Endavant, valents i valentes. Jo: dilluns dia 31. Trucada de telèfon. Operador respon. Demano informació. Molt senzilla: trams horaris a casa meva en funció de la potència contractada. Resposta: “Un moment que l’hi miro.” Trucada en espera. Musiqueta de merda. Onze minuts. Trucada penjada. Ho torno a provar. Deu cops, dilluns. Quinze més, dimarts. I res. Cap operador a l’aparato. Contestador de la companyia activat, que repeteix alguna cosa com: “Per motius aliens ara no el podem atendre.” Ah, d’acord! Opció 2: e-mail. Pàgina no operativa. Trucada als amics. Els passa el mateix. Indignitat. Vergonya. Desemparament. I, novament, la ferma convicció que viure en aquest racó de món, per coses com aquesta, val molt poc la pena. Voleu que parlem de les telefòniques? Potser per avui ja és massa. Un altre dia.