De Leonardo da Vinci es commemoren els 500 anys de la seva mort. De Ramon Margalef el centenari del seu naixement

Aquest mes de maig està ple de dies i aniversaris transcendentals. Em limitaré a repassar l’estela de dos: Leonardo da Vinci, “Leonardo”, perquè no se li coneix cognom; Vinci va ser el seu lloc de naixement, a prop de Florència. Va viure a cavall dels segles XV i XVI i va morir el 2 de maig de 1519. Ramon Margalef va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1919 i va morir el 23 del mes de maig de 2014. De Leonardo es commemoren els 500 anys de la seva mort. De Margalef el centenari del seu naixement. Leonardo da Vinci està considerat l’home del Renaixement; com els clàssics grecs, un home de cultura integral i autodidacta. Va ser enginyer, arquitecte, inventor, pintor, escultor, cartògraf, botànic, anatomista, escriptor i poeta. La seva cultura integra ciència i arts, però el seu art prové de la ciència. Va ser qui va explicar per primera vegada per què el cel és blau; les partícules de l’atmosfera dispersen preferentment el blau de la llum solar. Les seves pintures més famoses son la Mona Lisa o Gioconda i L’últim sopar. Com a dibuix apareix arreu L’home de Vitruvi, aquella quasi perfecta figura d’un home nu amb els braços i mans esteses assenyalant els quatre punts cardinals. Com a inventor i enginyer va dissenyar més que no pas construir; altres construïen el que ell dissenyava. Va néixer pocs anys després de la invenció de la impremta (tipus mòbils) per Gutenberg, però escrivia a mà i de dreta a esquerra; una genialitat! Va escriure sobretot aforismes i poesia: “El pla més noble és l’alegria de la comprensió.” “Res reforça tant l’autoritat com el silenci.” “La pintura és poesia muda; / la poesia, pintura cega.” Abans de morir va escriure: “He ofès Déu o la humanitat. El meu treball no va assolir la qualitat que hauria de tenir.” Una mostra de la humilitat dels savis; va ser un geni en qualitat i quantitat, immens en tots els camps del saber. Va ser un veritable humanista. [caption id="attachment_137539" align="alignnone" width="421"] Ramon Margalef, científic / Daniel Soriano[/caption] Ramon Margalef, encara a la nostra memòria recent, ha estat un dels científics catalans universals, probablement el més gran. Llicenciat en Ciències Naturals, va ser fonamentalment un biòleg i ecòleg i els seus camps d’estudi: la biologia marina, la limnologia (comportament dels ecosistemes aquàtics continentals) i l’ecologia. El 1967 es va convertir en el primer catedràtic d’Ecologia de l’Estat a la Universitat de Barcelona. Va escriure una vintena de llibres de reconeixement mundial entre ells les obres titulades: Ecologia, Limnologia, Our biosphere o Prospectives en teoria ecològica. Entre els més de 400 articles destaquen: On certain unifying principles in Ecology (un clàssic) o La teoria de la información en ecología. No va obtenir el Premi Nobel perquè era català, com en altres casos de catalans universals. Alguna cosa de poeta deuria tenir quan deia: “La natura no cal que faci versos. Però els fa, tot i que no els sabem llegir.” Margalef trobava la poesia en la natura. La biòloga marina, Marta Estrada, diu d’ell: “Combinava un curiositat inesgotable, una capacitat intel·lectual prodigiosa i una enorme capacitat de treball.” A tot això caldria afegir-hi un gran sentit de l’humor i la seva bonhomia. Era un gran lector i no tan sols de ciència. Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans i successor seu, diu que “tant et podia parlar de ciència com de la Bíblia o el Quixot”. Margalef era, com Leonardo, un home culturalment integral, combinava ciència i arts; la ciència i l’art de la natura, dos grans humanistes pel damunt de tot. ECOLOGIA I ECOLOGISME Abans d’acabar, val la pena tractar de quelcom que molts lectors poden trobar a faltar: la diferència entre ecologia i ecologisme. En quatre paraules podríem dir que l’ecologia és una ciència i l’ecologisme una militància, una militància molt necessària per al futur del planeta i de la humanitat. Toni Pou, en el seu article al diari Ara de l’11 de maig passat, recollia un aclariment que a Margalef li agradava fer: “L’ecologia és a l’ecologisme el que la sociologia al socialisme.’ Ell mateix explicava –continua Pou– que l’ecologia és la ciència que estudia els ecosistemes i l’ecologisme és un moviment que, com bona part de les religions organitzades, promou un sincer sentiment de culpa que de vegades condueix a decisions personals encertades [...]. Si la teoria de l’evolució ve a demostrar que hi havia una continuïtat genètica entre l’home i la natura, segons Margalef, l’ecologia demostra que també hi ha una continuïtat funcional: l’home forma part de la natura. En aquest sentit, defensava que l’home ha d’explotar la natura per viure, però que calia fer-ho de manera racional, cosa que només es pot fer amb un coneixement profund dels sistemes naturals [...]. Sobre el futur de l’espècie humana: Si continuem així, pot ser que desapareguem de la faç de la Terra.” Les mesures necessàries perquè això no passi han de ser objecte de lleis i comportaments. El 23 d’aquest mes de maig, entre altres homenatges al nostre gran ecòleg, hi ha hagut, a la Facultat de Biologia de la UB, una jornada sota el lema: “L’home en la biosfera. El llegat de Margalef per un món més sostenible”. Quins llegats ens han deixat aquests dos grans homes universals!

De Leonardo da Vinci es commemoren els 500 anys de la seva mort. De Ramon Margalef el centenari del seu naixement

Leonardo i Margalef, dos llegats universals