Sempre he sentit i cregut i dit que els llibres són plens d’històries bellíssimes

Aquests dies he fet endreça de la meva llibreria. Per casa tenim llibres a molts llocs: a la sala, a les habitacions, als despatxos. Semblen cambres temàtiques: unes de manga, unes de novel·les, unes de llibres útils… La meva és una intensa i estanya barreja que explica la meva pròpia història, de fet, més que no pas la dels llibres. I m’he adonat que les meves parelles sempre m’han regalat llibres. Fins i tot aquella parella que no els estimava gaire, els llibres. I que me’ls regalaven en dates importants, no només per Sant Jordi, i que fins i tot en un d’ells al títol hi duia la paraula mar, perquè sí, com una mena de col·lecció personal. Són aquestes dedicatòries als llibres i quatre fotos el que en queda, de la majoria de les meves parelles anteriors. I al rellegir-les m’adono sempre que quan un en viu un –d’amor– es pensa ben bé que tendirà a l’eternitat i que serà el màxim amor que viurà mai. Il·lusos tots els escriptors de dedicatòries en llibres com a regal i símbol d’amor. L’amor se’n va, però la dedicatòria es queda i aquelles lletres, aquelles frases, obren finestres a un moment concret que resulta que no ha rascat l’eternitat i que, oi tant!, ha demostrat que n’hi havia molts encara, d’amors per viure. Em produeix una nostàlgia i un sospir d’alleujament alhora perquè cap de les històries d’amor passades ha acabat de manera tràgica sinó per les raons normals que acaben les històries; i al rellegir les promeses a les dedicatòries recordes l’amor i els bons moments i també l’adéu i el perquè corresponent. Una ruptura i –al mateix temps– la seva promesa d’amor més sincera en un llibre: quanta història en una sola pàgina d’un sol objecte! Quanta història dels meus amors. Amb la dedicatòria re-recordada, he recordat també el moment just, el Sant Jordi just, el mira-aquest-per-a-tu just i m’he emocionat. Som aquests moments, aquestes històries que han sortit malament també, aquests amors que no van sortir bé. Jo en guardo poquíssimes, de cartes d’amor, però sí que guardo, sembla, sense saber-ho, dedicatòries d’amor. En cada dedicatòria hi ha l’essència del que era aquella persona i del que jo era per a ella i del que compartíem en aquell moment. I les lletres, rigoroses o caòtiques, m’han recordat també els seus propietaris i els nostres dies. Sempre he sentit i cregut i dit que els llibres són plens d’històries bellíssimes, plens de vida, plens de moments, d’emocions i d’aventures. Ara ja n’estic seguríssima. I no només pel que hi expliquen els autors o les autores.

Sempre he sentit i cregut i dit que els llibres són plens d’històries bellíssimes

Les dedicatòries als llibres