Potser el problema no és que la realitat contradigui el somni sinó que, encegats amb l’ideal, no celebrem els atractius de la –imperfecta– realitat

Descobreixo un autor argentí gràcies a un parell de novel·les curtes que devoro amb interès i alegria, Pedro Mairal (us recomano sobretot La uruguaya). Totes dues toquen una qüestió fonamental com és la distància que hi ha massa sovint entre l’imaginat i la realitat. L’escriptor m’explicava que el daltabaix que comporta la frustració de les expectatives és molt bo literàriament. I és un conflicte tan quotidià que es pot aplicar a gairebé tot: el príncep blau, la feina desitjada, la maternitat, la nova recepta que has provat, les vacances a Grècia i la república. La idealització és perillosa perquè és inassolible i llavors, inexorablement, arriba la imperfecció. Aquí sí que hi ha molla. És allò que escrivia Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen i cada família infeliç ho és a la seva manera”. I tot seguit vols que t’expliquin on hi ha marro. La felicitat no ven. Està molt bé si et toca a tu, però no és un material interessant. No resistiríem una novel·la sobre gent feliç, perquè forçosament seria sentimental, superficial, banal i tot d’adjectius acabats en al. No podria ser alta literatura. Hi ha teories serioses que defensen que només pot ser un gran escriptor qui ha viscut algun trauma personal (i l’ha regat amb litres d’alcohol), com si la imaginació no fos prou, en mans d’escriptors feliços. Només el conflicte exigeix arguments, planteja dilemes, ofereix racons d’ombra, obre els sentits i l’empatia. Els problemes ens activen les neurones. A la novel·la de la nostra vida passa el mateix. Als sopars d’amigues el primer punt de l’ordre del dia és escoltar qui està pitjor. Quan els pares joves expliquen com és tenir fills, només surt la manca de son, temps i sexe. Quan les parelles grans parlen del matrimoni sempre en treuen pestes. Sembla que la insatisfacció ens satisfà. Sobretot la insatisfacció dels altres, és clar. És balsàmica. Fins al punt que qui passa una bona època, ho liquida amb un lacònic “tot bé” per no ser mal educat. Però és que el seu interlocutor tampoc està interessant a escoltar els detalls, perquè està obcecat en les seves frustracions de cada dia i a fer-les rebotar contra els qui té més a prop. Perquè, a sobre, quan grinyola l’escenari perfecte que havíem imaginat es reparteixen les culpes a domicili. Ara bé, quan (miracle!) es compleixen les expectatives, llavors callem: sabem criticar però com costa afalagar. Potser el problema no és que la realitat contradigui el somni sinó que, encegats amb l’ideal, no celebrem els atractius de la –imperfecta– realitat.

Potser el problema no és que la realitat contradigui el somni sinó que, encegats amb l’ideal, no celebrem els atractius de la –imperfecta– realitat

Les nostres frustracions de cada dia