Tots els que vivim a Catalunya, sense cap excepció, ens hauríem de mobilitzar per l’escola en català

Em ressona la idea que “primer maten les paraules, després maten les bales” fent costat al “per construir la pau hem de deixar de pensar la guerra” de l’Arcadi Oliveras. Les paraules salven però també maten. Paraules de consol o de condemna. Amb la paraula diem allò que pensem i essent així, si es diu: “Que s’apedregui la casa del nen” és que hom pensa a ferir el niu de l’infant. Dient: “Que el deixin sol a l’aula”, es proposa l’aïllament social d’un infant que va a l’escola per socialitzar. Semblen frases d’un manual de turments a infligir a infants. Si es diu: “A Catalunya hi ha apartheid” és que es pensa que els catalans vivim en un règim de segregació racial, amb lleis diferents per a cada grup social. Qui diu això o és un fanàtic o va de mala fe.

Sí, la paraula és facultat d’expressar pensament mitjançant un llenguatge articulat, oral o escrit i cada llengua, sistema de signes propi d’una comunitat determinada, serveix per a la comunicació. Els primers anys d’escola són bàsics per entendre els codis que la comunitat utilitza. L’escola d’una comunitat bilingüe ha d’acollir l’infant, que es comunica espontàniament amb la llengua que vol i pot, fent ús de les dues llengües, sense percentatges, sense barreres, sense pressions externes i sense que l’ombra dels prejudicis dels adults es projecti damunt l’infant. Infantil és una etapa educativa de primers i bàsics aprenentatges socials, útils per a la vida en comunitat; la major part de mestres saben, gairebé per olfacte, amb quina llengua han d’acollir cada infant i en cada moment. Saben que del que es tracta és que l’infant trobi confort per aprendre, calidesa humana per pensar i dir allò que sent, pensa i necessita. L’atenen, l’acullen i punt!

Tots els que vivim a Catalunya, sense cap excepció, ens hauríem de mobilitzar per l’escola en català i també perquè a l’escola es practiqui l’acollida de cada infant, parli com parli. L’escola és potser l’últim reducte de confort que ens queda, ha de continuar essent lloc d’hospitalitat i repòs. Per això mateix és essencial que ni dins ni fora es diguin paraules que maten perquè traspassen els murs de l’escola i filtren fins al moll de l’os dels infants. Les paraules poden matar la innocència, la bona fe, la confiança, l’alegria i la il·lusió per aprendre, poden causar laceracions o perforacions de difícil cura. Maten totes les paraules que fan malbé l’aixopluc que ha de ser l’escola.